L’enamorada

El meu moment favorit de Somriures i llàgrimes no és quan el capità Von Trapp estripa la bandera nazi sinó la frase de la baronessa Elsa Schraeder, la sofisticada i irònica Eleanor Parker, en l’arquetip de femme fatale: “Els homes no poden resistir-se a una dona enamorada.” Tot això passa en el transcurs d’un ball, que és quan les dones, siguin debutants o amb amants, s’adonen de les passions dels homes. Tolstoi ho va descriure a través dels ulls de Kitty, enamorada de Vronsky, el qual gira com una baldufa, al so d’un vals amb Anna Karènina. I també ho fa la baronessa quan veu Maria i Georg von Trapp. TVE va emetre-la fa poc, pensant que calia romanticisme clàssic davant l’allau de pel·lícules bledes amb protagonistes descregudes en l’amor i amb el Nadal, que tenen una epifania sota el vesc. Es fa la màgia i se’n van el sarcasme i la buidor, i tot s’omple de docilitat amb olor de galetes de gingebre, casada i emmainadada. No és Disney; és pitjor. I si bé tot és tan mentida, com la neu dels carrers, el missatge maniqueu, conservador i rònec té èxit perquè es perpetuen els rols, aliens als canvis que hi ha fora la bola de neu, on tot és immaculat. Les dones continuem disfressades per Nadal. I ni la baronessa era la bruixa de Viena ni Maria, la novícia naïf del convent. Al final es casen, sí, i canten l’Edelweiss, però els nazis guanyen.