L’emprenedor de la pizza

A partir de les vuit del vespre és molt present en una ciutat com Girona el trànsit accelerat de bicicletes amb conductor que du al cistell o a la mà el sopar a domicili demanat per internet. La comercialització de serveis com ara menjar, transport, compres a través d’aquest mitjà, el fet que una necessitat concreta es cobreixi de forma gairebé immediata està transformant la forma de viure i de treballar a les àrees urbanes, on s’implanta amb èxit l’anomenada gig economy, anglicisme que es podria traduir per bolo o actuació curta perquè en l’àmbit laboral fa referència a una ocupació esporàdica de duració determinada. Segons la publicitat, el jove que, posem per cas, porta la pizza a casa és emprenedor d’un sector capdavanter que li ofereix flexibilitat i llibertat per organitzar el seu temps, versió que no es correspon a la realitat. L’expert en la matèria Juan Miguel Báez, professor del departament de direcció i organització d’empreses de la Universitat de Saragossa, ho considera una nova modalitat d’explotació pura i dura vestida d’eufemismes (el terme gig o el molt usat rider) i practicada sota el poder de l’algoritme, el qual, basant-se en les opinions de clients i proveïdors sobre la qualitat del servei, connecta o desconnecta el suposat emprenedor de la plataforma que li fa els encàrrecs. Diu també que la llei rider del 2021 s’ha quedat curta perquè afecta només els repartidors en un moment que la digitalització s’estén a molts altres nivells i reclama que s’adoptin nous sistemes de protecció per als que són en realitat treballadors precaris a compte d’altri.