Jocs de miralls

En un passatge memorable de Tirant lo Blanc, la Viuda Reposada dissenya un pla sensacional per malmetre l’amor que en Tirant i la princesa Carmesina senten l’un per l’altra. La Viuda explica a Tirant que Carmesina s’entén d’amagat amb el jardiner de la cort, un esclau negre anomenat Lauseta, i a continuació marxa a la ciutat a buscar el millor pintor de Constantinoble perquè li pinti una màscara de color negre. Llavors, ofereix la màscara a la millor amiga de Carmesina, la donzella Plaerdemavida, perquè durant un passeig pels jardins del palau se la posi i hi jugui i faci bromes amb Carmesina. Llavors, des d’una de les torres del palau, anima Tirant a mirar per la finestra amb l’ajuda d’un mirall, per tal que pugui comprovar que allò que li havia dit era cert. El pobre Tirant cau en l’engany de la perversa Viuda, que aprofita per consolar-lo als seus braços.

L’episodi és una divertida bufonada que avui resulta deliciosament incorrecta. Però en aquell moment Joanot Martorell no entenia de correccions polítiques. Potser sí que hi entenia, tanmateix, del caràcter crèdul i dramàticament afectat dels molts catalans, que encara avui caiem de quatre potes en els paranys i jocs de miralls que ens dissenyen per fer-nos caure en el sentiment de derrota i en la resignació més afectada. La cimera que ha preparat Pedro Sánchez a Barcelona amb el president Emmanuel Macron no deixa de ser un ball de màscares que pretén, d’una banda, fer creure a Espanya i a Europa que allò de l’independentisme català és un episodi ja superat, i fer passar l’independentisme que governa la Generalitat per la humiliació de posar-hi la catifa vermella i els serveis de seguretat.

El problema per a Sánchez és que amb el teatre no n’hi ha prou. La Viuda no va aconseguir l’amor de Tirant amb màscares ni simulacions. Ningú estima qui no et deixa ser lliure.