Llibertat feudal

En plena vaga de tre­ba­lla­dors de l'admi­nis­tració de justícia espa­nyola, alguns fun­ci­o­na­ris de l'Audiència Naci­o­nal han tro­bat temps per com­plir un ser­vei mínim ina­jor­na­ble: embar­gar el sous de mileu­rista i els cot­xes de segona mà a cinc dels joves impli­cats en la crema de fotos del Rei a Girona.

Així demos­tren els magis­trats del Regne d'Espa­nya on hi ha els límits. Perquè el que hi ha en joc en aquest fes­ti­val d'actes simbòlics –la crema de fotos i la reacció des­pro­por­ci­o­nada de la fis­ca­lia i els jut­ges– és la lli­ber­tat d'expressió, un bé tan pre­uat que va empènyer el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal a des­pe­na­lit­zar la negació de l'Holo­caust. La gran­desa de la democràcia, deia la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal, és per­me­tre qual­se­vol opinió encara que ens repugni.

Ales­ho­res, on són els límits? Si tenim en compte que poc abans havien con­dem­nat dos dibui­xants d'El Jue­ves per una cari­ca­tura que repugna a una família i que ara inten­ten con­dem­nar una colla de giro­nins per haver pro­tes­tat con­tra una forma d'estat d'arrel feu­dal, la res­posta és clara: els límits són a la porta del palau de la Zar­zu­ela. Un toc de vareta màgica reial trans­forma la gran­desa de la democràcia en un delicte. I això que els his­to­ri­a­dors man­te­nen que fa segles que vam sor­tir de l'Edat Mit­jana.