Cançons al geriàtric
Aquestes festes passades, hem anat dues vegades a cantar al geriàtric del meu poble, exclusivament per intentar fer passar una bona estona als usuaris. És un establiment petit, modest i molt casolà on hi ha, és clar, clients prou coneguts. Com passa amb tots els geriàtrics haguts i per haver, s’hi demostra una vegada més, i aquí amb tota la força vital, que en el nostre món no hi ha res indissoluble, no hi ha absolutament res que es mantingui impertorbable amb el pas dels anys.
A Figueres hi havia un personatge, Joan Carbona (1858-1958), alcalde republicà, home enginyós, polemista, gran explicador d’acudits i, sobretot, ràpid en les rèpliques. Va arribar a complir els cent anys, i quan cap al final de la seva vida algú li preguntava quants anys tenia, contestava: “Per què ho demanes? Que en vols algun?” Era un home que conservà el sentit de l’humor i la bona jeia fins a l’últim moment, i el poeta Fages de Climent li donà el títol de “professor d’ironia”. Només una anècdota (no hi ha paper per a més) que dona una idea del personatge: a un figuerenc que li explicà un fet molt difícil de creure, Carbona li digué: “M’ho crec perquè ho ha vist vostè. Perquè si ho hagués vist jo, no m’ho creuria.” El senyor Carbona s’agafà la vellesa amb ironia i bon humor, tot i patir malures, problemes i situacions doloroses. El tinc com un exemple de vida anímica, però és excepcional: la gran majoria no som capaços de prendre’ns-ho així.
Per això crec en la bonesa dels moments de platxèria i distracció que vam viure i poder fer viure als usuaris del geriàtric del meu poble amb dues hores de cançons, una de nadales (el temps hi portava) i una altra de cançons de tota mena. En vam sortir contents, per haver constatat que l’alegria del cant i el ball distreia de problemes i mals aquella bona gent, encara que només fos durant unes hores. Ens hi vam presentar sense explicacions ni presentacions ni cap mena de protocol, allò que volíem era cantar. No importava tant la forma com el fons (deixin-m’ho dir ara que hi soc), i és que mai m’han interessat les elegàncies diguem-ne oficials. Ni les elegàncies de les revistes de moda, ni les d’imitació de qualsevol tipus social. M’he acontentat sempre més amb el que hi ha sota la roba que no pas amb la roba mateixa.
