Escac a Puigdemont

La repressió de l’Estat ha anat represaliant durament i, a la llarga, suavitzant el càstig dels membres més significats de l’estratègia independentista. Fa temps que tots els polítics van sortir de la presó i la sensació és que, en els judicis que queden, és probable que tothom eviti que es facin efectives les –hipotètiques– penes de presó. Això, per dalt. Els represaliats de la base, en general, ho tenen bastant pitjor.

Tot apunta a un perdó, implícit, de la política professional, fins al punt que la majoria dels dirigents d’ERC i JxCat que van protagonitzar el Primer d’Octubre de 2017 podrien tornar a ser elegibles i reprendre així la seva carrera. Això inclou alguns dels exiliats, com la consellera Serret o l’exdiputada Anna Gabriel, que ja han tornat. La secretària general d’ERC, Marta Rovira, i la consellera Ponsatí tenen perspectives raonables, malgrat expressar actituds contraposades.

Això deixa cada cop més aïllat el nucli de Waterloo, que és l’objectiu irrenunciable del deep state madrileny. Des de la perspectiva de l’Estat, Puigdemont és el rei adversari, assetjat amb els últims peons en un racó del tauler. Però l’estratègia és arriscadíssima, perquè Puigdemont pot guanyar la partida de diverses maneres. I una d’elles, paradoxalment, és essent víctima de les conjures de Madrid. Un Puigdemont arribant, immune, a Barcelona és prou dinamita per fer saltar el tauler. Però és que un Puigdemont arribant, emmanillat i humiliat, a Madrid és nitroglicerina política.

El fet és que s’acosta el final de la partida. D’aquesta partida. Se sap qui és més fort, però no qui serà el guanyador, el tipus d’epíleg que prefigurarà el següent escenari de confrontació. Fukuyama es va equivocar anunciant la fi de la història de la Humanitat, l’any 1992, i ara seran Pedro Sánchez i els seus els que comprovaran que la història de Catalunya continuarà amb pàgines noves molt més enllà de les seves prediccions.