Eulàlia Grau

“Que es rebel·lin i que protestin, perquè un s’ha de rebel·lar.” Així s’acaba el vídeo que vam realitzar a la Galeria Mayoral per l’exposició dedicada a l’artista Eulàlia Grau. Així s’acaba el vídeo i així s’entén una carrera artística, d’una proclama dirigida a les persones joves, perquè contra l’auge de les esperances desfetes, contra la desídia i la vaguetat, contra el realisme paralitzador, sempre hi ha el far d’artistes lluminosos i fidels a les causes importants.

L’art ha estat i segueix sent motor de canvi social, ha estat i segueix sent una espurna a la fosca, una ventada i un crit, aquella veu que t’acompanya travessant la nit o et desperta quan ja et donaves per vençut i t’estimula a tornar-te a posar dempeus. L’Eulàlia Grau acumula dècades de treball incansable i mil viatges per mig món. L’Eulàlia Grau (Terrassa, 1946) és una artista que afirma: “Sempre he estat convençuda del que feia i encara ho estic.” Una creadora que en la seva obra traspua unes conviccions profundes i la necessitat de parlar del sistema en què vivia i la seva indignació. La sèrie Etnografies és la més coneguda de la seva trajectòria, en què l’artista va denunciar la submissió, la injustícia i la repressió a què estava sotmesa la societat en els anys finals del franquisme.

L’Eulàlia utilitzava materials extrets de la premsa escrita per fer una crítica del capitalisme, del consumisme de masses, del masclisme i de la dictadura, la convertiren en una artista capdavantera, generant una mirada alternativa, rebel, lliure. Com els científics i els filòsofs, els artistes ens fan mirar més lluny i l’Eulàlia, en el seu arxiu d’imatges retallades dels mitjans de comunicació, generava fotomuntatges, unes composicions que feia ampliar i emulsionar sobre tela a Suïssa i que després col·locava en bastidors, on retocava la imatge amb anilines, acrílics, o bé amb un tipus de pintura més opaca.

L’obra de l’Eulàlia Grau ha estat reivindicada al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona), al museu Reina Sofia i a la Tate Modern i la seva vàlua és que continua mossegant i transgredint. La crítica Assumpta Bassas assegura: “La seva és una pintura que reactiva l’ull adormit de l’espectador i l’esperona a anar més enllà de les pantalles que l’atrapen. Potser la gàbia d’avui no és el silenci, sinó més aviat la xerrameca de tantes paraules desarrelades de l’empatia i la compassió per l’altre. Cultivar la rebel·lió de la mirada personal, com feia Eulàlia a les Etnografies, continua essent una pràctica recomanable per plantar cara a la voracitat amb què els discursos de moda amenacen d’engolir el sentit de tot plegat. Practicar l’etnografia és formular-nos preguntes i respostes inesperades que esventrin el fals sistema de comunicació que s’ha instal·lat.”

Sense dubte, la rellevància de l’Eulàlia és mantenir la indignació quotidiana, que sol ser l’avantsala de la revolta. I la nostra esperança és que persones com l’Eulàlia segueixin generant la revolta cultural que sol ser l’avantsala de la victòria de les lluites clau per tenir futur.