La cimera

Dijous tots els ulls estaran posats en la cimera hispanofrancesa de Barcelona. No s’esperen grans acords però sí grans litúrgies plasmades en fotografies. El govern espanyol vol demostrar que el procés s’ha acabat i que és possible celebrar amb tota normalitat a Barcelona una cimera amb els francesos. El govern francès vol refer relacions amb Espanya abans que Pedro Sánchez ocupi la presidència europea de torn al juliol i creu que poder fer-ho a Catalunya és un signe de normalitat. El govern català ja voldria que s’hagués celebrat i que fos divendres perquè li suposa més maldecaps que no pas beneficis. El president, Pere Aragonès, haurà de fer el paper de masover donat que el govern espanyol voldrà deixar clar que el propietari de Catalunya es Espanya i el govern francès entén que anar a Barcelona és anar a Espanya. No hi ha cap dubte que per a Aragonès la cimera suposa un maldecap. No li és fàcil haver de combinar ser a dins exercint de mestre de cerimònies entre dos estats quan al carrer s’hi deixarà veure la unitat independentista que des de fa temps està apagada. Sobretot al Parlament, on fins ara aquesta unitat no s’ha plasmat en cap acord en temes de gran importància, com ara l’aprovació del pressupost per aquest any, ni tampoc al Congrés sobre la reforma del Codi Penal. Ni tampoc per aclarir el paper de la presidenta Laura Borràs abans del seu judici. L’última cimera a Catalunya, fa quinze anys, va ser a Girona amb els presidents Zapatero i Chirac rebuts per Pasqual Maragall. Són cimeres que es caracteritzen per fortes mesures de seguretat, com es veurà dijous. Moral de victòria per a aquells que des d’arreu de Catalunya aniran a les portes de la cimera. Hauran de matinar, farà fred i els cordons de seguretat impediran participar-hi activament. Amb tot, es visualitzarà que la unitat de l’independentisme continua reclamant autodeterminació i amnistia. Malgrat, que per al crit d’unitat calgui una cimera hispanofrancesa.