Ajut a les empreses catalanes

Els empresaris catalans en general no tenen una opinió positiva pel que fa a la independència de Catalunya. Al marge de les raons sentimentals, prefereixo explicar la principal raó de com ens afavoriria, l’econòmica.

L’economia catalana ha sofert uns canvis importants en els darrers 50 anys. Catalunya es distingia per la seva indústria tèxtil, de la qual era un dels líders a nivell europeu. Aquesta situació va canviar totalment a partir dels anys 60 del segle passat en desaparèixer la majoria de les grans empreses d’aquest sector. Aquest es manté, però és un més dintre del variat teixit industrial català. De fet, Catalunya es distingeix per disposar de petites i mitjanes empreses que faciliten components a grans empreses domiciliades a Catalunya o de fora del nostre territori i també han sorgit moltes empreses petites i mitjanes en el sector digital.

En els darrers anys, a Catalunya hem vist com la majoria o la totalitat del que eren grans empreses han situat el seu domicili a Madrid o fora de Catalunya. Aquesta situació una mica estranya és conseqüència del centralisme econòmic i del poder que té l’Estat i les institucions centrals per a controlar en última instància, directament o indirectament, les grans empreses catalanes. És el cas de CaixaBank, domiciliada a València, o el Banc de Sabadell, que té el domicili a Alacant. I són nombrosos els exemples de frenada de les empreses si no accedeixen a un domicili prop del govern madrileny.

Dues de les grans empreses amb domicili a Catalunya són SEAT i Grífols. Tothom sap que SEAT és una filial de Volkswagen, de manera que només ens queda la Grífols, que fa anys va obrir delegació a Califòrnia, una forma de fugir d’aquest centralisme econòmic, que voldria que Grífols estigués domiciliada a Madrid o a Vallecas.

Els governs centrals dels estats tenen com una de les seves missions donar suport a les empreses del seu territori i més concretament a aquelles controlades per capital del propi territori. El govern espanyol dona ajut econòmic al desenvolupament de les empreses, però Catalunya només rep les engrunes d’aquests ajuts o facilitats en les operacions d’exportació.

Si Catalunya fos independent els empresaris tindrien en la seva totalitat els ajuts que ara no reben. S’establiria un diàleg directe entre les empreses i el govern català i aquest podria ajudar al desenvolupament de manera que a Catalunya es pogués comptar amb dues o tres grans empreses. No hi ha res més productiu que la col·laboració dels organismes econòmics d’un estat amb les principals empreses del territori.

Evidentment no permetria els canvis de domicili, com en els casos de CaixaBank o Sabadell, ni que les dues entitats financeres tinguin com a principals executius dues persones que venen de fora i que imposen el castellà en les juntes generals d’accionistes o en qualsevol acte públic.

Si el que dic no és veritat, que m’ho demostrin. Ja he escrit molts llibres sobre aquest fenomen amb arguments difícils de debatre. Per tant, prego als empresaris que s’ho pensin una mica abans de rebutjar la independència com una sortida no desitjada. No defenso la independència de Catalunya per raons d’ideologia política, sinó per raons econòmiques.