Catalunya sota control

Espanya, l’Estat, la monarquia borbònica, el règim polític del 78 hereu de la dictadura franquista, no té capacitat per reconèixer la seva realitat plurinacional i obrar en conseqüència, posant les bases polítiques per respectar i encaixar aquesta plurinacionalitat. Això és així, és una constant històrica i és el que cal entendre d’una vegada per evitar-se debats inútils, desenganys previsibles i futures partides amb les cartes marcades. No en té la capacitat i tampoc en té la necessitat. Això, ho sabien els monarques absoluts del segle XVIII, els dictadors del segle XX, els republicans del XIX i del XX i els constitucionalistes del XXI. Sempre, i ara també, n’han tingut prou amb tenir el pati català controlat, és a dir submís i disciplinat, per continuar traient-li tot el suc. Sempre que ha calgut, i això ha estat periòdicament, Espanya ha utilitzat la força de l’Estat per mantenir aquest control, sense complexos. En això, poca diferència hi ha entre l’enverinament de Pau Claris el 1641 i l’afusellament de Lluís Companys 300 anys després; entre l’empresonament del govern català el 1934 i el del govern del 2017; entre els Decrets de Nova Planta (1715) i el règim constitucional del 78; entre l’exili de Macià, el de Tarradellas i el de Puigdemont.

Pedro Sánchez sap perfectament que el moviment sobiranista català no ha mort, però també (i sobretot) que no ha triomfat, que l’han frenat, castigat i dividit, perquè estigui perfectament controlat, que és el que compta per al Regne d’Espanya i de cara al club d’estats de la UE. La cimera de Barcelona és pur exhibicionisme i també campanya electoral. Perquè el president que ha impulsat el 155, ha donat suport a la repressió i ha reconduït la Generalitat a l’autonomisme, s’ha de fer perdonar els indults i l’abolició de la sedició enviant ministres, advocats de l’Estat i el fiscal general a anunciar la cacera del president Puigdemont amb tanta o més vocació que la caverna judicial del Suprem. El procés, certament, no s’acaba perquè ho repeteixin cada dia, però per avançar caldrà molt més que fer de cambrer a la taula dels estats que et neguen, et trossegen i t’utilitzen.