Les pujades

Les pujades de gener són d’allò més preocupant. En qualsevol àmbit de la vida es produeix la temuda pujada i a fe de Déu que aquestes són exagerades. Suportem pujades econòmiques, de la crispació política i de violència. En les econòmiques, la inflació sotmesa als increments dels preus de l’energia i els carburants, i de retruc les dels aliments bàsics, ens afecten la butxaca. Les rebaixes mereixen un comentari a part, després de l’estafa del Blue Monday, perquè moltes cadenes tenen un estoc preparat per al consumisme indiscriminat, innecessari, sota l’engany de superar el dia més trist de l’any. La manipulació a la qual estem sotmesos és possible per la manca de referència de la veritat i per l’absència de sentit crític. Una pujada en la crispació política, per qualsevol motiu, que sempre acaba amb la referència del govern de l’Estat i dels independentistes que li donen suport. Una pujada del nombre d’obres als carrers i places, que fan olor d’eleccions, sobretot a les zones més benestants contràriament del que seria de rigor. Les perifèries continuen brutes, desordenades, plenes d’obstacles i fanals que no funcionen. I la més dolorosa de les pujades, la de l’increment de la violència masclista, una violència que no para. La societat és massa pacífica davant dels abusos del capital en forma de productes de consum. Continuem sent tolerants sobre l’increment dels interessos i les comissions bancàries, l’increment dels preus i de la bretxa tecnològica. Constatem l’absència de pensament crític, d’una manca de valors en l’acceptació de l’altre. Deleguem en l’escola una educació que és responsabilitat de les famílies. L’educació dels fills passa per moments difícils. Tenen més del que necessiten, fan el que no pertoca, se’ls tolera el que és improcedent i no es poden resistir a la immediatesa. Coneixem força el comportament humà per endevinar les causes de la violència, del domini de l’altre, per emprendre accions efectives sobre una lacra social que no para de créixer. De la crispació política tots en tenim la culpa. Uns per votar-los i d’altres per simpatitzar amb determinades actuacions. No deu ser que la violència masclista i l’expressió d’una política crispada, que no respecta les idees dels altres, són dues cares de la mateixa moneda? La crisi no és solament energètica i econòmica. És una crisi de valors a la qual ens hem acomodat perillosament, sense ser-ne conscients.