Fer política humana

Hi ha una altra manera de fer política. I una de les persones que ho ha demostrat és Jacinta Ardern, primera ministra de Nova Zelanda. Als 37 anys es va convertir en la líder del govern més jove del planeta i al llarg d’aquests cinc anys ens ha deixat nombrosos exemples de com es pot exercir el poder des de l’empatia, la naturalitat i la compassió, sense intentar amagar que la política l’exerceixen persones, tan vulnerables com vostè o jo, però que això no li resta implicació, responsabilitat ni eficàcia.

I aquesta altra manera de fer està lligada estretament al gènere. Personalment, no en tinc cap dubte. I si és així, perquè no totes les dones que es dediquen a la política no són com Ardern? Doncs perquè la majoria han caigut en el majúscul error de voler reproduir el model masculí i integrar-se en un sistema que vessa de tics testosterònics per tots costats, com tants d’altres en la nostra societat. Han cregut que intentant ser com ells seria més fàcil l’escalada fins al cim. Que serien més respectades i acceptades. I en aquest camí, en moltes ocasions, s’ha perdut l’essència i aquell sisè sentit femení que ens porta a fer les coses d’una altra manera. Ni millors ni pitjors. Simplement, diferents.

Aquests cinc anys, Arden ha normalitzat la maternitat quan s’exerceix la política, l’expressivitat de les emocions, la proximitat vers el ciutadà i l’empoderament femení davant les preguntes i actituds masclistes, entre altres. Signes d’humanitat, bàsicament, que no són incompatibles amb una govern eficient, tal com va demostrar, per exemple, amb la gestió impecable de situacions extremes com la pandèmia de la covid i la fatal erupció del volcà Whakaari.

No són detalls superflus en un món, el de la política, tan mecanitzat, artificial i publicista. Arden diu que plega perquè ja no li queden forces. El desgast és evident en una figura incòmode per a molts. Però deixa un llegat. I, sortosament, no és l’única. Però en calen més.