El Nobel també plora

Tant si esteu tips del festival Shakira / Piqué com si l’heu resistit amb cert plaer, grateu una mica l’episodi d’Isabel Preysler i el premi Nobel i furibund antiindependentista Mario Vargas Llosa. No us queixeu de la poca traça i mala llet de la cantant colombiana. El cas del Nobel i la Porcelanosa es desfà molt més que els Ferrero Rocher a l’estiu i riella i riella llavis avall. Tot aparença des del minut zero. Molt superior a la bacanal de facturació de futbolista i cantant. Al cap i a la fi, l’espectacle dels jovenets prova d’allargar (amb altres finalitats) una història que va existir. Els grandets, segons diuen ells mateixos, no varen tenir ni història. Va ser vetllar un mort des del primer dia. Les històries que expliquen, a diferència de Piqué i Shakira, són poc trempadores i molt banals. Tant si són del desamor que ara els aclapara, com si són dels dies que van festejar-se l’un a l’altra per primera vegada. Ha escrit el Nobel que en l’inici de la història ja hi ha un despropòsit. “Va ser un enamorament de la pichula quan ja només em servia per fer pipí.” La Preysler, per la seva banda, ha rectificat una primera versió segons la qual l’havia despatxat per massa gelós. Tant ella com la seva filla, Tamara Falcó, han certificat que la convivència amb l’escriptor peruà era insuportable. “Se li escapaven gasos contínuament.” Que no s’aguanta els pets, vaja, que diria l’àvia Neus. Ja ho veuen. El Nobel també plora. No obre les parpelles. Obre les natges.