Del ‘perreo’
Sexe: el plaer és momentani, la postura ridícula i el preu exorbitant (Sex: the pleasure is momentary, the position ridiculous, and the expense damnable). És el que li va escriure el segle XVIII Philip Dormer Stanhope al seu únic fill, l’il·legítim Philip: el britànic no era cap cràpula i pensava en l’acoblament humà més convencional des que l’home primitiu va deixar de muntar la dona com els gossos, i un i altre van començar a fer el coit de cares; el 4t comte de Chesterfield tenia al cap la posició del missioner, així anomenada perquè era la que aconsellaven als indígenes els colonitzadors vestits d’hàbit, ja que donaven per fet que, amb ella a sota i mirant el cel o el sostre, el semen trigava a regalimar per la tavella i repicava les possibilitats de reproducció: l’objectiu era que ni Déu ni els treballs forçats se’n ressentissin. Altrament, segons el Dr. Johnson, les Letters to his son de lord Chesterfield, l’amantíssim pare, ensenyaven al fill la moral d’una puta i les maneres d’un mestre de ball com a mitjans per endinsar-se en el món com a cavaller.
Tot això ve perquè la notícia d’unes adolescents que, ep, ballant i més o menys vestits!, refreguen rítmicament el cul per la carn d’olla d’uns ídem –i/o viceversa–, ens ha fet pensar que, ni que sigui en forma de performance posicional, tot torna. A veure: el vals hauria estat el primer ball que virtualitzava, d’entre tots els catalogats al Kama-Sutra, el sexe morigerat –el recomanat pels evangelitzadors–; i amb el tango, la lambada, el twerk, la bachata i els que em deixo, la metàfora esmentada s’hauria anat tornant incandescent fins que, segons els tertulians de proximitat, ara tocava el culipandeo, que en diuen a Cuba; o el booty dancing –ballar amb el cul–, que en diuen els ianquis. O el perreo, que en diuen a l’Amèrica Llatina, que comença a Portbou i acaba a la Patagònia; aquest, el perreo, a més de virtualitzar més explícitament –i de forma menys elegant que cap altre– els gestos relacionats amb la penetració sexual, el mot castellà és inequívocament molt més literal: fer com els gossos, l’única forma d’acoblar-se de què se servien al... paleolític.
Sí, són balls i, quant al sexe, són com la sacarina, els descafeïnats i la cervesa sense alcohol. Si visqués avui dia, qui sap com hauria estat la cèlebre frase de Lord Chesterfield amb tots aquests erzats copulatius al cap...
