El voraviu
Fot-me a mi la culpa
Treballen tan i tan bé l’autonomisme més llepafils i més reconsagrat!
S’acabin fent o acabin no fent-se. Ho facin amb uns o amb altres, tres o quatre. Ho facin per mandat PSOE, picardia PSC, misericòrdia Junts, acord previ o tramitació a la valenta, la negociació acaba ridícula i s’afegeix als grans èxits conjunts de l’independentisme, l’independentisme emmascarat i l’unionisme retrobador. Ho fan tan i tan bé en treballar plegats l’autonomisme més llepafils i reconsagrat! Quim Torra passa pel dimoni, però té la raó d’un sant. La Generalitat és un problema per a la independència. Massa caramel per a tant llaminer! Comencem l’any i per pujar al podi dels disbarats ja n’hi ha un fart, que deia l’àvia Neus. Calaixos ocupats. 1. Taula de negociació. La convocarien (deien) quan hi hagués acords, però en fer tractes (que ja es veurà per on surten) recorden que eleccions i fotografies amb catalans no lliguen i que la passem a buscar amb un llum. 2. Organitzen una cimera per certificar-nos difunts i troben el mort viu, com el que feia canyes, i bo que els fem els honors, no volen pagar lloguer. 3. El pressupost, aquesta setmana serà “blanc o negre”. Els falta a qui foten les culpes. Als setanta, a Calonge, teniem la solució a la terrassa de Can Xicu. Màquina de discos. Un duret, Albert Hammond. “Fot-me a mi la culpa del que passi. Saps millor que ningú que m’has fallat, que t’has descuidat del que vas prometre, que em sobren raons per engegar-te... però cobreix-te l’espatlla amb el meu dolor... i fot-me a mi la culpa.”