Atrapades entre dos racismes

No està passant només a l’Iran. No, està passant a Europa i a Catalunya: quants anys fa que dones com ara Najat El Hachmi (Sempre han parlat per nosaltres), Mimunt Hamido (No nos taparán) ho denuncien? El patriarcat islàmic ha arrelat amb el seu poder coercitiu contra els drets humans de les filles de famílies musulmanes nascudes aquí o arribades de petites, però sembla que costi veure-ho, sembla que és més fàcil condemnar els aiatol·làs que escoltar les nostres veïnes que es rebel·len davant preceptes religiosos i tradicions, com la del matrimoni forçat, d’un atavisme abominable. Algunes han relatat les seves dures experiències en el magnífic documental Atrapades entre dos mons (dimarts, Sense ficció de TV3) i ens hem de felicitar que hi hagi joves amb les idees clares i disposades a defensar la seva llibertat tot i el preu que en paguen, que és la coacció i el repudi del seu entorn. Ens felicitem però a la vegada lamentem que se les deixi soles, com elles mateixes expliquen: “La dreta ens utilitza i l’esquerra ens ignora.” S’entén de la dreta que porta incorporat el gen supremacista, però a l’esquerra què li passa? Per què minimitza els riscos o fa comparacions frívoles entre el vel i uns pantalons esquinçats? Atrapades entre dos racismes, m’atreviria a dir: el clàssic en funció dels seus orígens i el postmodern –inconscient?– que no entén que escullin el seu projecte de vida en lloc de respondre al rol assignat –més lluït per a la foto?–. I al cim les acusen a elles de racistes si no callen! N’hi ha una que pregunta: “Els drets humans no són per a nosaltres?”