Més Arderns, si us plau!

Jacinda Ardern, primera ministra de Nova Zelanda, ha protagonitzat un gest insòlit en l’alta política quan ha anunciat que dimitia perquè “ja no em queda energia”. Estem habituats a l’estereotip de polític=vividor. S’ha de reconèixer: és un patró que alguns polítics professionals i de prejubilacions bonificades amb portes giratòries s’esforcen a confirmar. Però sovint oblidem que, quan és honest i no merament vegetatiu, l’exercici de poder i servei a la comunitat exigeix un sacrifici de la vida personal, i una intensitat de treball i un compromís minerals.

Alguns acusen Ardern d’haver estat dèbil. A mi em sembla tot el contrari. ¿Hi ha alguna valentia més elevada que la d’exposar la pròpia vulnerabilitat i saber-se retirar en el moment precís d’una singladura en què tu ja no pots correspondre? “L’èxit i el fracàs són dos impostors”, escriu Kippling. Sota la polaritat de l’èxit i el fracàs s’ha imposat una hipnosi col·lectiva en què la renúncia digna (i amb una gran càrrega de capital polític) és interpretada com a feblesa. En virtut d’això molts governants o alts càrrecs són considerats forts no perquè siguin necessàriament eficaços en les seves funcions, sinó per atributs molt més acomodats en la jungla darwinista de la política: perquè tenen una gran capacitat per tirar-s’ho tot fàcilment a l’esquena, perquè han armat una xarxa clientelar i (argument circular) perquè tenen una gran energia per perpetuar-se en un càrrec. La prova de tot això és que hem naturalitzat les carreres de governants que desborden pel vessant negatiu de la intensitat de treball, i que posen tot el zel i cura del món a exercir un poder que concep la política com a instrument personal i no com a projecte de millora col·lectiva.

Seria bo que el gris activíssim no s’imposi sobre l’or cansat de la dimissió d’Ardern. És un or doblement ric perquè no sacrifica la gestió pública a favor de l’ego. Més Arderns i menys... (i que, aquí, el lector hi conjuri el llistat de noms que cregui més convenient)!