Acceptem pop

Una vegada vaig tenir un cap que quan li anaves a demanar un augment de sou et deia: “Quin sou vols?”; li deies la xifra i et deia que sí, i acabava la frase amb un “Vols res més?”, que et deixava totalment descol·locat. Si, per casualitat tenies un moment de lucidesa, o no era la primera vegada que negociaves amb ell, i li demanaves alguna cosa més, també te la donava. La majoria de gent amb el sí doble es conformava i se n’anaven amb la sensació de no haver demanat prou, una mica com els ha passat als socialistes aquesta setmana, quan ERC s’ha venut l’ànima i els ha dit que sí a la B-40. Han quedat tan descol·locats que no han pogut acceptar de seguida. A veure si ara semblarà que han fet el passerell. Posats a destrossar el país, demanem també l’ampliació de l’aeroport, i el Hard Rock, i podríem asfaltar el parc natural d’Aigüestortes o buscar petroli a Montserrat. Posats a rebentar-ho tot, no ens n’estiguem! Demanar l’impossible és una gran estratègia quan l’objectiu és tenir el teu adversari acorralat i gaudir de l’espectacle. Queda algú que vulgui fer política de veritat? Algú que vulgui governar de veritat? Tan imprescindible és el pressupost? L’única sortida és acceptar pop com a animal de companyia? Una mica d’imaginació, no?