La naftalina

A la seva Argentina natal, abans no s’instal·lés en un quibuts a Galilea, Nora Gaón va conèixer l’exili republicà gràcies a Juana, la veïna de la seva àvia. Durant més de vint anys ha estat responsable dels projectes educatius del Museu dels Combatents dels Guetos i explica que la memòria “no és naftalina” guardada a la calaixera d’una àvia vídua de guerra, un moble heretat que hauríem de restaurar perquè els corcs en devoren l’esquelet. “La memòria s’ha de ventilar”, diu Nora Gaón, i que s’impregni d’altres memòries. L’exili republicà de fa més de vuitanta anys o l’èxode ucraïnès d’ara mateix o tants exiliats de la dictadura de Videla que com Nora Gaón van fugir-ne. En una trobada amb periodistes, va parlar d’una memòria banalitzada, també dels viatges dels adolescents israelians als camps a Polònia, i de l’impacte real que tenen. “Vaig parlar amb l’avi”, li va dir un estudiant anys després, i ella ho posa d’exemple d’objectiu complert. Aquí no vam parlar amb els avis. Eren morts. O van optar pel silenci, que és una altra manera de morir. I els fantasmes compartits ens han impedit airejar la calaixera que llueix a l’entrada de casa i ens fa enorgullir davant les visites, però els corcs sempre hi tornen i a dins fa olor de resclosit; temem obrir la capsa de Pandora del passat, sempre incòmode.