Sobirania energètica, llums i ombres

Ens solem queixar que Catalunya no pot progressar per falta de sobirania política, però ens hem de preguntar també si aprofitem la capacitat d’autogovern per aconseguir la sobirania energètica, que és el pal de paller de la resta de sobiranies. El canvi climàtic ha posat de manifest la importància estratègica de les energies renovables i descentralitzades, per les quals hem batallat els ecologistes des dels anys 70 com a alternativa a les fòssils.

La crisi energètica provocada per la guerra d’Ucraïna ha accelerat, paradoxalment, noves explotacions de gas natural, carbó, petroli i urani, però també s’han disparat en tot el planeta els projectes de parcs eòlics i solars. La Unió Europea es prepara per a un pla massiu d’incentius fiscals i ajuts destinats a accelerar la transició verda i a impulsar una indústria lliure d’emissions que hauria de recaure també sobre municipis i petites empreses. S’han denegat, però, fons dels Next Generation a projectes deficiència energètica presentats per 335 petits municipis catalans. Comencem malament.

Una Catalunya energèticament sobirana amb una producció elèctrica 100% mitjançant les energies renovables és possible! Ara bé, per això hem de fer realitat el Pacte Nacional per la Transició Energètica, la Declaració d’Emergència Climàtica i la llei del canvi climàtic. Aquesta llei estableix una exigència i un objectiu motor per a tota la societat: que l’any 2030 un 50% de l’electricitat que consumim a Catalunya sigui produïda per fonts renovables i que el 2050 arribi al 100%. És a dir, la descarbonització definitiva de la nostra economia gràcies a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Hem de ser conscients del retard que acumulem. Només un 17,4% de l’energia que es genera a Catalunya és d’origen renovable, molt per sota del 46,7% del conjunt de l’Estat espanyol. Els percentatges d’altres autonomies ens situen quasi a la cua: Castella i Lleó, un 89%; Aragó, un 78%; Andalusia, un 55%; la comunitat de Madrid, un 37%, i el País Valencià, un 19%.

La dependència històrica de l’energia nuclear és una de les més fortes de la UE. Un 55,7% de tota l’electricitat que consumeix Catalunya prové de les nuclears i un 13,5%, de les renovables, una caiguda de 4 punts respecte al 2021 a causa de la baixada de la producció hidroelèctrica, que no ha estat compensada per nous projectes eòlics i solars. Girona ha generat només un 3,3% de tota l’electricitat renovable i únicament un 1,1% de tota l’electricitat, segons dades de la Red Eléctrica Española. Aquest és un dèficit energètic gironí injust respecte a la producció renovable que aporten les Terres de l’Ebre. La construcció d’un parc eòlic marí flotant de 500 MW a la badia de Roses ho podria compensar i alhora satisfer un 45% de la demanda de totes les comarques gironines. La recent autorització del parc eòlic Galatea de 49 MW a l’Albera inicia la rectificació d’aquest greuge. Queden encara moltes llicències pendents que s’han de concertar. Cal esperar l’aprovació del Plans d’Ordenació de l’Espai Marítim (POEM), els criteris de la subhasta i la concertació amb els ajuntaments afectats per desencallar el projecte marí a la Costa Brava. Autoritzar una prova pilot de 50 MW situada sobre una zona de veda podria ser una manera de comprovar si es produeix o no un impacte greu sobre la biodiversitat. Substituir els 3.000 MW de potència nuclear d’Ascó i Vandellòs i complir els objectius de la llei del canvi climàtic per al 2030 serà un repte extraordinari que requerirà generar 600 MW d’energia fotovoltaica i 400 MW d’eòlica cada any.

Seran suficients els petits projectes iniciats per comunitats locals d’energia i el que puguin fer les ordenances solars dels nostres ajuntaments per atrapar els anys perduts o caldrà acceptar parcs de 100 MW a 500 MW? Se superaran les resistències socials que tenen els grans projectes amb diàleg i compensacions que aportin un retorn al territori? L’Energètica, l’empresa pública que ha creat la Generalitat, estimularà la sobirania i evitarà el monopoli d’Endesa? El corredor d’hidrogen verd (H2Med), amb possible traçat elèctric, de Barcelona a Marsella, que es prolongarà fins a Alemanya, ajudarà a la sobirania energètica o la bloquejarà? Preguntes que requereixen un debat monogràfic al Parlament que encara no s’ha programat. Seguim endarrerits i distrets amb el “ho tornarem a fer”.