No diguis mai... Per si de cas!

La política és, precisament, l’espai on mai no es pot donar res per blanc o per negre; no es pot donar res per fet ni es pot dir d’aquesta aigua no en beuré. I la prova la tenim a casa. En els últims deu anys, els espectadors de la política hem vist com els que mai havien estat independentistes s’embolicaven amb l’estelada i com la tornaven a abandonar. Hem vist com es buidaven les files socialistes i ara veurem com es tornen a omplir, gràcies, en part, a un acord de pressupostos que els serveix la campanya en safata.

La piulada de Pepe Zaragoza vantant-se que no hi haurà referèndum és, precisament, el primer pas per posar el referèndum a l’agenda. I si a les files republicanes hi ha algú que pari atenció, haurà de saber utilitzar aquestes engrunes per intentar construir un relat que pugui deixar en evidència els objectius d’aquests que s’anomenen d’esquerres però que no acaben d’entendre on comença la democràcia. Ho permetrà l’acord tancat? I un últim apunt: quan els mitjans de comunicació compren en bloc un relat oficial sense anar més enllà és que tenim un problema gros: un problema a la premsa. On és la premsa? Ah, és clar! Deu ser que els que no publiquen la versió oficial no els consideren mitjans... De moment, no diguem mai. Per si de cas!