El banc i el partit dolents

Quan la crisi del 2008 va deixar el sistema financer tocat de mort, molts països van inventar un banc dolent per rescatar els seus sistemes financers. La idea va ser acollida amb alegria a l’Estat espanyol. Es tractava d’una entitat que arreplegaria tots els actius tòxics dels bancs: hipoteques, préstecs descomunals, esquelets d’edificis a mig fer i tota mena d’actius que comptablement constaven com a positius malgrat que el seu valor real era gairebé zero. Així, els bancs que havien generat una crisi descomunal podien desprendre’s del pes mort i continuar com si res, mentre que el banc dolent assumia el paper de sostenir tota la mortalla d’una dècada econòmica esbojarrada i els somnis trencats de tanta gent.

La martingala ha funcionat. Avui a l’Estat espanyol els bancs han sobreviscut amb fusions que els fan encara més saludables, el compromís amb l’Estat que els va salvar és a prova de crisis –i si convé canviar de seu i fer por i xantatge polític als ciutadans d’un país, es fa i no passa res–, i tot això sense cap cost aparent per a ells.

Ha funcionat tan bé que ho han traslladat a la política. La crisi que va generar en el règim la demanda catalana d’autodeterminació ha acabat fent sorgir Vox, que arreplega els actius més tòxics del nacionalisme espanyol. El partit dolent fa més presentables els altres, malgrat l’autoritarisme que encara nia en ells quan la unitat d’Espanya és en joc. Pactar amb el PSOE, i amb el PSC, sense que reconeguin el dret dels catalans a escollir en llibertat el seu futur, és continuar amb el rescat d’un règim corcat d’autoritarisme nacional sense rebre’n res a canvi ni fer-lo evolucionar.

No ens hauria de sorprendre. Com és que la Generalitat encara té CaixaBank com a banc de referència, malgrat el xantatge que en va rebre en el moment clau de la història recent d’aquest país?