De set en set
Planeta X
El calendari ja dansava per finals de juliol i els habitants del planeta X encara no havien vist sortir el sol des de feia mesos. Plovia cada dia amb una violència atípica. De vegades pedregava durant hores, i la calamarsa trencava vidres. Feia un fred polar, no es veia ni una ànima pel carrer i la calefacció, les estufes o les llars de foc anaven a tot drap com si fos el mes de gener. Ningú s’explicava aquella anormalitat i les autoritats sanitàries no aportaven cap explicació decent, racional o científica. Sortien els pertorbats de torn parlant de càstig diví, de justícia poètica o de la fi del món. Eren els mateixos que deien que un dia la Lluna cauria perquè només era una estructura prefabricada. La ciència-ficció sempre ha estat ficció. Primer es va parlar d’un canvi climàtic ultraexigent, un holocaust meteorològic de primera magnitud. Amb el pas de les setmanes, la clausura involuntària i superat el pànic inicial, els habitants del planeta X van caure en una profunda depressió. Els més rics van comprar màquines de rajos UVA: no es podien permetre el luxe d’arribar a setembre blancs com la llet. Eren imbècils. Els rellotges semblaven permanentment espatllats i el sol, és clar, no era un indicador fiable. Diu la saviesa popular que si els beneits volessin no veuríem mai el sol. El núvol de l’estupidesa humana havia tapat el planeta X. Quan en una societat abunda la incultura, la mentida, l’homofòbia, la xenofòbia, el racisme, el masclisme, i tota aquesta immundícia sense sentit, no hi ha llum, només tenebra. Un dia qualsevol caurà el teló per sempre, i ens ho haurem guanyat a pols.