Els càtars i el que en queda

El 15 de setembre de 1940 –o uns dies abans, que exactament no se sap–, Simone Weil s’atura a Marsella. Hi arriba fugint de París, perquè París acaba de caure en mans de la Wehrmacht i sembla que res ni ningú no podrà aturar els alemanys. L’acompanyen els seus pares però no el seu germà André, que és al front. La II Guerra Mundial tot just ha començat fa un parell de setmanes. Dos mesos més tard, encara a Marsella, provant de continuar fugint com tants altres jueus cap a Alger o cap a Orà i cap a Marràqueix i als Estats Units, Weil i els seus pares aniran a viure a la rue des Catalans, just davant de la plage des Catalans. Però de Catalunya, Simone Weil en sap poca cosa. De fet, no em sembla que n’arribés a saber mai gaire res perquè tant a L’agonia d’una civilització vista a través d’un poema èpic com a En què consisteix la inspiració occitana, els dos articles sobre l’edat mitjana occitana que va escriure i que va publicar durant aquests mesos al Cahiers du Sud, sovint, quan escriu Aragó, Weil vol dir sobretot, Catalunya i, a vegades, quan escriu Oc o Occitània, si pensa en un futur, també.

A Marsella, en tot cas, mentre veu com un món s’enfonsa, aquesta humanista, filòsofa, escriptora i activista francesa va descobrir el geni d’Oc, la civilització occitana medieval, un món que per a ella era completament nou i que, en paraules seves, potser va ser l’última societat en la qual “l’antiguitat era encara una cosa viva”. Estudiant els càtars, “aquells homes tolerants, lleials i pacífics”, endinsant-se en una civilització que, també en paraules seves, “per descomptat no era pas França”, Weil troba un món que també està morint. I coneix tot de personatges que, avui, vuitanta anys més tard, molt probablement per a molts de nosaltres són només uns noms. Amb un d’ells, Jean Ballard, que dirigia el Cahiers du Sud, va anar fins a Carcassona per poder parlar amb Joë Bosquet, que va ser poeta i que va passar al llit els últims 32 anys de la seva vida, després que una bala alemanya el ferís durant la I Guerra Mundial, quan tot just en tenia 21. Bosquet va fer del silenci la seva matèria d’escriptura i, encara que en va dir sempre patois i no occità, va tenir molt present que, a més d’haver perdut la possibilitat de caminar durant tot el temps que li quedava de vida, era el primer de la seva família que havia perdut una llengua i tot el seu passat nacional. A un altre dels homes que van marcar-la, Weil li va escriure dues cartes. Li deia que el volia anar a veure a Besiers perquè es delia per aprofundir més en el món càtar de l’Occitània que acabava de conèixer. No hi va poder anar mai perquè va exiliar-se als Estats Units, i perquè, encara no dos anys més tard, va morir a Anglaterra. Aquest home es deia Déodat de Roché i va viure molts més anys que Simone Weil. Els seus seguidors el van conèixer com “el papa dels càtars”. Va fundar la Societé du Souvenir et des Études Cathares, va crear els Cahiers d’études cathares; a partir del 1956, a Arcas, a les Corberes, al departament de l’Aude, molt a prop de la Catalunya del Nord, va contribuir decisivament a organitzar un camp d’estiu de trobada càtar. Els que hi participaven meditaven abans que el sol s’aixequés, feien intercanvis, vida comunitària, conferències, exposicions, cantaven junts... L’any 1961 van posar l’estela funerària que hi ha encara avui al peu del castell de Montsegur, l’últim reducte càtar. A Arcas, a la casa on va néixer Déodat de Roché, hi poden veure una exposició permanent dedicada al catarisme. I encara hi ha també alguns pagesos que recorden aquells camps d’estiu. Com que els semblava que la gent que hi participava eren “diferents” d’ells, com que els veien més motivats per una recerca espiritual propera al maniqueisme, a la bruixeria o al misticisme, aquells pagesos diuen que els semblaven una mica budistes, una mica nudistes: uns hippies. No llegeixo que cap d’ells relacioni aquells homes i aquelles dones amb la llengua que ells també anaven perdent, amb el món del qual ells eren les últimes escorrialles.

No hi ha cap reivindicació de futur en tota aquesta història. Ja ho veuen. I és que ben pocs o potser cap d’aquells seguidors de Déodat de Roché va reivindicar Occitània com un subjecte polític modern. I avui, descomptant-hi també unes excepcions cada cop més escasses, Occitània o bé no hi és o, si hi és, és sobretot en el cor i en el cap de molts catalans, hereus com en som. Perquè Occitània avui no fos un món perdut, l’única via hauria estat que aquella gent hagués tingut prou força, prou coratge per provar de fer el mateix camí que van fer aquelles civilitzacions i llengües i cultures que avui encara existeixen. Als catalans, en el segle XXI, Occitània ens diu sobretot dues coses: que no podem perdre i que som el que en queda.