Acumular capital polític

“Ara del que es tracta és d’acumular capital polític.” És una expressió que hem sentit o llegit moltes vegades. I, com que s’assenta sobre el realisme d’un creixement optimista, fa fins i tot de mal replicar. Quin govern, partit o ideologia renunciaria a “acumular capital polític”? Seria com fer-se l’harakiri, no? Durant les últimes setmanes aquesta expressió ha tornat a ocupar el bell mig de l’escenari amb la insistència d’un mantra. Ha estat per beneir el pacte d’ERC amb el PSC-PSOE a l’hora d’aprovar el pressupost de la Generalitat. El significat ras ha estat: “Cal aprovar el pressupost i, a partir d’aquí, l’independentisme ha d’acumular capital polític.” Sona bé, eh!?

És clar: no tinc res en contra d’acumular capital polític. Com tampoc tinc res en contra de la felicitat, el respirar o els balls sota el clar de lluna. Però trobo que molts analistes polítics fan trampa quan diagnostiquen això. Juguen amb les cartes marcades. Perquè amaguen que per acumular capital polític hi ha d’haver les condicions democràtiques per poder-ho fer. I no hi són. És evident que l’independentisme és una facció política perseguida i que, consegüentment, no té les mateixes oportunitats per acumular capital polític que les altres faccions. Les proves parlen per si soles. Un 155 que deixa clar de qui són propietat les institucions. Tota la direcció independentista, de Carod a Borràs, decapitada (perdó, volia dir inhabilitada). Un Estat que de nou no publica les balances fiscals perquè no se’n facin “interpretacions polítiques” [sic]. Espionatge d’estat contra l’independentisme (Pegasus). L’invent de la trama russa. Un Trias descavalcat de l’alcaldia per una falsedat dels serveis secrets de l’Estat que tots els mitjans van publicar. Un “A por ellos” que no ha estat (ni serà) decorticat perquè significaria posar-se davant del mirall. No enganyem. És una estafa dir que es pot acumular capital polític mentre es naturalitzen pràctiques que precisament anul·len llibertats polítiques bàsiques.