No són els plans del destí

Quan una dona li va demanar al president turc, Recep Tayyip Erdogan, per què el terratrèmol del dia 6 de febrer havia provocat un grau de destrucció tan elevat, el mandatari li va contestar: “Aquestes són coses que sempre han passat, coses que formen part dels plans del destí.” Aquell dia el polític que va pujar al poder el 2003 després que el Partit de la Justícia i el Desenvolupament s’aprofités de la debilitat de l’anterior govern a l’hora de donar resposta als ciutadans davant d’una catàstrofe similar –el terratrèmol d’Izmit del 1999, que va matar 17.000 persones–, es va treure les puces de sobre, però els supervivents i el món sencer es pregunten per què hi ha edificis que s’han mantingut drets mentre que d’altres que no fa ni tres anys que es van edificar se n’han anat de morros a terra. Hi ha una explicació: malgrat les lleis aprovades des del 2000 ençà que obliguen les empreses a usar formigó de qualitat reforçat amb ferro en les zones més propenses als sismes, l’aposta pel progrés i l’enriquiment ràpid que s’ha fet en l’era Erdogan ha provocat que milers de blocs aixecats fora de la normativa rebessin el 2018 una substanciosa amnistia, amb la qual cosa, a la pràctica, l’Estat estimula les constructores a incomplir les mesures de prevenció requerides i a canvi l’administració es queda part de la inversió que elles deixen de fer en seguretat. Això té un nom, i no és “desastre natural” ni tampoc “plans del destí”. D’això se’n diu negligència com a mínim i corrupció com a màxim crim contra tots els que han perdut la vida sota les runes.