El poder real del Suprem

Ho comentàvem aquest estiu amb la consellera i convilatana Dolors Bassa: la pena d’inhabilitació que van rebre els condemnats del procés és molt dura i la majoria de la gent no se’n fa càrrec, del que suposa, perquè no només implica que els castigats no es puguin presentar a les eleccions o ocupar càrrecs públics. És molt més que això, ja que vol dir que, en cap cas, no poden cobrar diners procedents de l’administració, ni directament, perquè participin en algun projecte públic, ni indirectament, perquè cobrin d’alguna entitat o empresa que rebi fons públics.

La pena per inhabilitació ha impedit, per exemple, a Dolors Bassa de jubilar-se als 60 anys com han fet tots els companys mestres de la seva generació. És una condemna que, en el cas de Bassa, encara és més incomprensible si cal, i que, ahir, el Tribunal Suprem va ratificar, obviant la nova llei sobre la malversació negociada entre el PSOE i ERC després de tants esforços i concessions que, al final, han servit per a ben poca cosa.

El Suprem espanyol continua sent una maquinària implacable contra l’independentisme que ha actuat sense manies per poder mantenir la inhabilitació de Junqueras, Romeva i Turull, a més de la de Bassa.

Només els importa que els líders independentistes paguin. “La política no ens passarà mai pel damunt”, deuen pensar, i, efectivament, tenen el poder perquè això sigui així. Ni promeses de desjudicialització, ni res. “Qui mana aquí?” El riure del magistrat Manuel Marchena es va sentir ahir des de tots els racons de l’Estat. I els seus corifeus, a la dreta i la ultradreta, no se’n van poder estar, d’acompanyar-lo. Només s’havia de fer un repàs per les xarxes socials per veure com d’agraïts n’estaven. “L’Estat sempre s’activa quan algú d’ells té la temptació de sortir del guió”, va escriure el president Puigdemont des de l’exili. Doncs això.