Comparacions odioses

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, anuncia des de la seva residència oficial d’Edimburg, Bute House, que ha pres la decisió de plegar. Al·lega estar fatigada per la pressió i la tensió pròpies de la professió: “Sé que amb el pas del temps tindré cada cop menys energia per dedicar-me a la feina”, ha explicat en roda de premsa. Si aquest és el veritable motiu de la seva renúncia o no, s’anirà aclarint a poc a poc. Essent una independentista de pedra picada i una ferma defensora de celebrar un segon referèndum d’autodeterminació per Escòcia, la seva partença provoca, tot i així, unes paraules de cortesia del primer ministre britànic, el conservador Rishi Sunak: “El meu agraïment va per a Nicola Sturgeon pel seu llarg servei. Li desitjo tot el millor per als seus pròxims passos.” Aquell mateix dia a 1.262 quilòmetres de distància en línia recta, que són els que separen Londres de Madrid, l’economista Antonio Cabrales és forçat a dimitir com a conseller del Banc d’Espanya a causa de les pressions del Partit Popular. El motiu del comiat forçós del prestigiós acadèmic és que l’any 2018 va ser un dels 52 signants d’una carta de suport a Clara Ponsatí dirigida a la Universitat de Saint Andrews. El pretext és tan rebuscat i la connexió amb l’independentisme és tan tangencial i secundària que la maniobra esdevé una al·legoria perfecta del sectarisme fanàtic que es practica a la política espanyola, on l’independentisme és un tema tabú, criminalitzat des d’una maquinària propagandística formada per premsa i representants polítics. Dos fets produïts el mateix dia, al mateix continent, esdevenen la cara i la creu: els conservadors d’un indret comportant-se segons els cànons de la civilització, mentre que els seus homòlegs meridionals, a qui potser hauríem de titllar més acuradament de reaccionaris, encara mantenen enceses les fogueres de la inquisició.