Les coses petites

He guardat el secret durant catorze anys i avui l’explicaré: vaig tenir una identitat secreta. Vaig ser algú que t’espiava mentre remenaves llibres a la llibreria. No te n’adonaves, però observava el que fullejaves i el que deixaves, i escoltava les preguntes que feies a la Sílvia i a en Gerard, els llibreters. Prenia nota mental del que passava entre aquelles quatre parets i quan arribava a casa el meu alter ego, que tenia un nom tan poc original com La Tafanera, escrivia el que m’havia inspirat en un blog (imagineu-vos si fa temps!). Era un espionatge molt inofensiu, no pateixis que no m’interessaven les teves dades, la filiació política ni les teves converses privades, res a veure amb el Pegasus. Només volia viure una mica entre llibres, saber què hi passa. Em vaig inventar una personalitat, una vida, i vaig deixar que corregués lliurement. Va ser un plaer enorme fer aquest dietari d’algú que no era ben bé jo però que mirava el món amb els meus ulls, llegia els mateixos llibres que jo i els estimava igual.

El secret només el coneixien els amics de la llibreria, amb qui tenia una complicitat total. De tant en tant algú deixava algun comentari escrit dient que havia descobert La Tafanera, que li agradava, i recomanava algun llibre o altre, i para de comptar. M’agradava pensar que els habituals a la llibreria em llegien, que potser els inspirava en les lectures, i que es divertien amb les aventures d’aquest personatge, la seva parella, l’amiga editora i la seva filla, fillola de la protagonista. Vaig acabar agafant afecte a aquesta petita colla imaginària i durant dos anys els vaig mantenir vius en aquelles línies. Després la jo real va escriure una novel·la i anava massa de bòlit per seguir penjant textos cada quinze dies. La Tafanera va passar a unes altres mans i no sé com van acabar les seves històries, si encara està amb l’Àlex, com li va l’adolescència a la fillola i si continua sent tan apassionada amb la lectura.

Escric tot això amb un neguit: a qui carai li interessa si jo era o no la que estava darrere d’un blog d’una llibreria de Badalona? Per això em vull explicar: tot plegat surt d’una reflexió que m’he estat fent els últims dies, des que va morir Josep Maria Espinàs. Molta gent va valorar la seva capacitat per escriure sobre coses quotidianes, connectar amb la gent sense estridències ni reflexions grandiloqüents. Ell mateix va escriure que “potser hem d’aprendre a estimar allò que algú diria que és insignificant”. Sense ser una gran seguidora de l’Espinàs –com sí que ho era la meva àvia Tineta, que el llegia sempre durant l’etapa de l’Avui–, no hi puc estar més d’acord. Coincideixo plenament amb l’amor per aquests moments que ens donen felicitat humil, felicitat de la bona. I per això he recordat aquella etapa en què em vaig centrar en aquells petits plaers meravellosos que envolten una llibreria: fullejar un llibre esperat i ensumar-ne l’olor de tinta fresca; observar la il·lusió de la nena que se’n va de la botiga amb un conte sota el braç i no pot esperar a sortir al carrer per començar a mirar-se’l de dalt a baix, o la noia que ha comprat una novel·la per a la seva parella i somriu sense adonar-se’n, anticipant el moment en què l’hi donarà.

Petits moments bonics que em vaig regalar perquè sí, només perquè vaig decidir mirar-me’ls amb uns altres ulls. I tothom ho pot fer: no és necessari tenir un blog públic, ni fer interminables fils de Twitter, ni tan sols escriure-ho en una llibreta. Sortir al carrer, o no, que a casa també es pot fer, i posar-hi “mirada literària”. És a dir: observar les coses com si et vinguessin de nou i saber-hi trobar emoció, humor, misteri, tendresa. I després, si et ve de gust, deixar-te endur per la imaginació tan lluny com vulguis: qui són aquells dos que prenen el cafè plegats? Per què han quedat, de què parlen? I si a la cambrera li fes mal un queixal ara mateix? I si ara s’entrebanqués un senyor davant teu i comencéssiu a parlar i el que t’expliqués et canviés la vida? I si avui, en lloc de caminar com sempre, mirant endavant, t’aturessis i observessis la part de dalt de les cases? I si miressis un àlbum de fotos a casa, t’expliquessis a tu mateixa aquelles escenes com si no les haguessis vistes mai, i hi descobrissis coses noves?

Em sembla que un dia d’aquests escriuré a la Tafanera i quedaré amb ella per anar plegades a la llibreria a posar-nos al dia. La trobo a faltar.