Per què pleguen les dones?

Amb poc temps de diferència han deixat la política dues líders mundials: la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, i la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, aquesta mateixa setmana. Totes dues han explicat que no tenen prou energia per continuar. Tenien prestigi internacional, molt bons índexs d’aprovació i havien transformat en molts aspectes el seu país. Però han dit prou. Quina diferència amb casos recents com el de Boris Johnson i el Partygate: no tenia ni prestigi ni estima i en canvi no sortia de Downing Street ni amb aigua calenta.

Molts han interpretat que les dues líders havien fracassat en l’intent d’aplicar les seves polítiques i que pleguen perquè no se n’han sortit. És fals. Que hagin plegat Ardern i Sturgeon no és una derrota d’elles dues: és un fracàs de la política. Perquè al darrere hi ha, no en dubteu, una llarga llista de violències, atacs, crítiques, assetjaments i obstacles que han hagut de superar només pel fet de ser dones. La política ha estat feta –i encara ho és ara– a la mida dels homes, i quan una dona aconsegueix trencar el sostre de vidre i arribar a dalt de tot és expulsada pel sistema.

No volen continuar, i és legítim, honest i respectable, que pleguin. No hem de posar el focus en les decisions individuals sinó en les causes que porten les dones a prendre aquestes decisions. Perquè si la política expulsa les dones, tenim un problema. Si ser líder no és compatible amb l’autocura i la salut mental, si converteix la vida en un infern i la conciliació en impossible, preguntem-nos en mans de quins líders estarem.