De reüll
Ofèlia i el seu Sant Valentí
Per exorcitzar el col·lapse mental que pateix, Ofèlia canta que “demà és Sant Valentí”. Segurament extreta del cançoner tradicional anglosaxó, parla d’una fadrina que deixa de ser-ho, en la festivitat pagana en què es creia que els ocells començaven a aparellar-se, a fer el niuet, i que els patrons que tot ho decideixen van atribuir a un bisbe màrtir de nom Valentí. La diada de Sant Valentí que recita Ofèlia és la primera línia d’un text punyent, perquè en la bogeria canta les veritats , i amb menys fama que el “ser o no ser” que pronuncia el príncep danès, el qual s’ha aparellat amb la fadrina per rebutjar-la després. El drama el protagonitza Hamlet, que pensa massa, però la tragèdia és per a Ofèlia, que sent en excés. És la filla obedient: el que s’espera de totes les fadrines. És l’heroïna romàntica coronada de muguet. És la representació que d’ella hi ha a les pinacoteques. John Everett Millais la va pintar bonica i vulnerable engolida per la natura exultant en el riu on s’ofega. Una idealització. Com totes les dones “embogides” pretesament per les passions dels homes, hi ha una altra història. Ofèlia és l’adolescent pressionada per les manipulacions del pare, els abusos i el maltractament de l’enamorat i les lliçons morals del germà. Dona dissortada i dependent, que regala “romaní pel record i violes pel pensament”, rellegim Ofèlia com un símbol de la violència que cal denunciar.