Alcaldessa, l’entendré

Des de Pablo Iglesias a Inés Arrimadas, des de Miquel Iceta a Alícia Sánchez Camacho, polítics favorables a la unitat d’Espanya de tot l’espectre polític han apel·lat en algun moment de la seva carrera política a la gent com jo –catalans que per origen familiar o de naixement tenim arrels en altres llocs de l’Estat espanyol i que som d’origen castellanoparlant– com si fóssim un grup més o menys homogeni, amb interessos comuns i amb valors culturals diferents de la resta de catalans, i que es troba d’alguna manera en risc o en minoria. Normalment, quan ho han fet ha estat per intentar advertir-nos del risc que tenim de perdre drets si triomfen les tesis dels que volen un major poder polític, cultural o lingüístic de Catalunya; que ens sentim com una minoria en terreny més o menys hostil o, com a mínim, antipàtic, amb alguns dels nostres drets en risc, tot i ser la societat catalana una de les més inclusives d’Europa, tant en l’aspecte lingüístic com en l’ideològic, i sentir-nos perfectament catalans en una o dues generacions sense haver de donar explicacions de cap tipus.

Un joc perillós, el de la recerca del vot etnicista, que forma part també de la visió que tenen els tribunals quan volen corregir les lleis lingüístiques del país per protegir-nos, i del qual no se n’ha salvat ni l’esquerra més progressista i transformadora de la història mundial, com quan Ada Colau insisteix a adreçar-se a nosaltres en castellà en una deferència absolutament innecessària si no és que ens considera incapaços de comprendre una llengua romànica tan pròxima al castellà com ho és el català o, pitjor encara, uns prepotents que no volem que ens incomodin amb llengües alienes tot i entendre el català i ser la llengua de molts dels nostres veïns, del país on vivim i de la seva capital. Senyora alcaldessa, senyor ministre: poden parlar-me en català, els entendré.