Tribuna
Occam contra Leibniz
A mesura que passen els anys, que hom agafa consciència d’un mateix, de les mancances o de les capacitats que t’han acompanyat al llarg de la vida; quan ja t’has ben mesurat en diferents batalles i coneixes les teves limitacions; quan saps de què pots presumir i de què et resulta més beneficiós no parlar, és llavors quan comprens que mai, per més que t’ho proposis, podràs canviar allò que ets.
Hi ha molta filosofia al voltant de l’essència del ser, de l’individu pensant, però en realitat aquesta filosofia aplicada sobre un ésser –amb consciència d’ell mateix consolidada al llarg dels anys–, si no s’adapta a la forma de pensar d’aquest, actua de la mateixa manera que una ploma lliscant sobre una superfície de ferro colat. Res. No succeeix absolutament res. Per aquest motiu, i que em perdonin els llibres de filosofia, no he trobat mai consol en les seves pàgines. A més, per a una teoria, sempre apareix la contrateoria que ho discuteix, així que sempre m’acabo quedant amb la que més s’adapta a la meva forma de ser.
Us posaré un exemple que il·lustra perfectament el que us dic. Si truca un telèfon a mitjanit, faig un salt al llit i el cor se m’esvalota; no trobo l’interruptor del llum, vesso el got d’aigua, em llevo exaltada mormolant improperis i trepitjo el gat moll que miula emprenyat; a cops de mà, intentant cercar el telèfon en la foscor, l’acabo llençant a terra i quan, finalment, aconsegueixo despenjar, sento una veu que no conec i que –educadament, això sí,– em demana disculpes per l’error. Números petits, dits grossos, vostè disculpi l’hora, senyora, em sap molt de greu... A tot això –que és allà on volia arribar–, jo ja he imaginat, derivades de la trucada, mil possibles situacions esgarrifoses, totes amb escenes sagnants, poblades de personatges familiars mutilats, protagonistes únics de les situacions més sinistres...
Puc posar-vos un altre exemple, aquest totalment recurrent. Truco a la meva filla, una dona adulta, independent, que treballa, estudia i viu en parella. No respon. Al segon ring, el meu cor, encara palpitant a conseqüència de la trucada de l’exemple anterior, torna a esvalotar-se exaltat. Al tercer ring, he de prémer fermament les barres per evitar que em surti per la boca. Al quart ring, els meus dits garratibats claven les ungles en el braç del meu home, que em mira expectant. Al cinquè ring, quan ja he repassat per enèsima vegada en vint segons tots els titulars d’El Caso, la meva filla respon, fresca com una rosa, acabada de sortir de la dutxa. Leibniz em felicitaria per la meva reacció que exemplifica amb escreix el seu principi de plenitud: Tot allò que sigui possible que passi, passarà.
I jo em pregunto, per què? Per què aquesta tendència leibniziana a escenificar totes les possibilitats? O el que és pitjor, per què davant de qualsevol situació possible repasso mentalment totes les possibilitats i em quedo sempre amb la pitjor (del fet de quedar-me sempre amb la pitjor, concretament Leibniz no en fa esment, tot s’ha de dir).
No seria molt més senzill per a l’ésser humà prendre sempre l’opció que ens proposa el bo d’Occam? Aquest filòsof anglès, frare franciscà per a més dades, postulava meravellosament que “en igualtat de condicions, l’explicació més simple sol ser sempre la més probable”. Benaurat Occam!
Si sona un telèfon a mitja nit, l’explicació més simple és que sigui un error. Si no es despenja un telèfon, l’explicació més simple és que l’interlocutor està ocupat. I si et fa mal el costat dret i el dia anterior has fet una classe de fitness, on t’han trinxat fins al moll de l’os, el que tens no és una malaltia incurable. Es tracta, senzillament i simple, “de fiblades”. Però no. Mai optem per l’opció més simple. I per què no? Doncs perquè després de combregar amb els postulats del franciscà, fet que ens ha costat moltes sessions de meditació i autoajuda, arriba Murphy, un enginyer molt malastruc, i ens ho posa tot cap per avall.
I en vistA que els entesos no es posen d’acord, aquí us deixo, doncs, el meu principi. Diu així: “Tot i que tot és possible, l’opció més simple és sempre la més probable, a menys que porteu Murphy penjat de l’espatlla!” I, en aquest cas, sabeu què? Espolseu-vos-la!
Paraula de gironina.