Raça humana
La fàtua que carrega Satanàs
Des de la clandestinitat i amb el pseudònim de Joseph Anton –per Conrad i Txékhov– es va disculpar: “Hi ha creients que se senten genuïnament molestos pel meu llibre. Aquesta experiència serveix per recordar que tots hem de ser conscients de la sensibilitat dels altres.” Són paraules del novel·lista Salman Rushdie, contra el qual Khomeini havia llençat el 14 de febrer de 1989 una fàtua en aquests termes: “Anuncio a tots els musulmans valents del món que l’autor d’Els versos satànics, un text escrit i publicat contra l’islam, el profeta de l’islam i l’Alcorà, així com tots els involucrats en la seva edició, són condemnats a mort,” El penediment del literat no va servir de res, la fàtua la carrega el diable i va posar fi a la vida del traductor japonès Hitoshi Igarashi, va ferir els traductors Ettore Capriolo i William Nygaard i va provocar una pila d’atacs a centres culturals. El mateix Rushdie se’n va desdir al cap d’uns anys: “Em vaig equivocar en intentar calmar els fonamentalistes perquè representen un projecte tirànic i irracional que es proposa congelar una visió de la cultura islàmica en el temps i silenciar les veus progressistes del món musulmà.” Un d’aquests fanàtics l’acabaria apunyalant greument l’estiu passat a Nova York quan participava justament en un acte de suport als escriptors refugiats d’arreu, ja sigui per haver ofès religions o haver denunciat règims autoritaris. La llibertat d’expressió és necessària com l’aire que respirem perquè ens constitueix com a éssers humans; negar-la tot intentant pacificar la bèstia ens porta a la pau del cementiri.