‘Borboleta’

M’explica la Inês que la paraula borboleta significa “papallona” en portuguès. Necessito estudiar aquest idioma a tota llet. Més enllà de la saudade, l’obrigado, el fado o el bonic gest del cafuné en sé ben poc, d’aquesta llengua preciosa que tenim tan a prop. M’ha dit que si sé català, castellà i italià em serà senzill d’aprendre, tot i que soc conscient que he perdut neurones a la velocitat de la llum. M’agrada pensar que Portugal és un veí més proper que Espanya. Sobretot en tendresa. Sempre hem hagut d’aprendre idiomes per obligació, i seria una bona oportunitat per capbussar-se en una llengua per plaer. D’altra banda, sempre he considerat que la literatura portuguesa té aquell realisme transparent que no tenen altres literatures, un mirall on em sento absolutament reflectida a nivell creatiu. A l’Assaig sobre la ceguesa, José Saramago ens anima a recuperar la lucidesa i a rescatar l’afecte, dos aspectes perduts en la societat contemporània. Amb el Llibre del desassossec, Fernando Pessoa assoleix la cota màxima de la literatura del jo, i també parla dels desperfectes de l’ànima que ocasiona la nostra època. La intimitat emocional i existencial apareix de nou a L’arxipèlag de l’insomni, d’António Lobo Antunes, una novel·la cinematogràfica, violenta i tremolosa. I un darrer llibre, Aprendre a resar en l’era de la tècnica, de Gonçalo M. Tavares, una brillant dissecció de l’anatomia del mal, una reflexió sense concessions sobre el poder i la mort en el món en què vivim. Definitivament, m’entusiasma: potser escric un bestseller en portuguès i me’n vaig a viure a Lisboa.