De reüll
Res, de normal
Després de tot un any, sembla mentida fins a quin punt hem acabat interioritzant la guerra d’Ucraïna. Forma part de la cobertura informativa diària i, d’alguna manera, l’hem incorporat a les nostres vides. Ens hem familiaritzat amb noms de ciutats ucraïneses, ja sigui pels bombardejos constants que en algun moment van patir (Khàrkiv, Txerníhiv), pels setges ferotges a què les van sotmetre les forces russes (Mariúpol), per l’ocupació i la retirada (Kherson) o perquè haurien estat escenaris de crims contra la humanitat (Butxa). Recordo els dies previs a la guerra, quan s’especulava amb la invasió russa després que es detectés una concentració de tropes a la frontera amb Ucraïna; la peregrinació de líders europeus al Kremlin per mirar d’evitar el pitjor, el fracàs de la diplomàcia. Ens semblava llavors inimaginable que, contra tota lògica, Putin fes el pas i les bombes i els tancs tornessin a Europa. Però està passant. És la guerra de la generació de la pandèmia, de la mateixa manera que els joves de principis de segle van créixer amb la de l’Afganistan, o la de l’Iraq, provocada pels EUA amb el resultat catastròfic que tots coneixem. No, per molt que existeixi des que el món és món i que ens la facin veure inevitable, la guerra no l’hauríem de fer normal.