Antonio Cabrales i “mori la intel·ligència”

Mariano Rajoy, en un eslògan de campanya, va dir: “Els catalans fan coses.” Però al llarg dels temps hem comprovat que, per Espanya, els catalans només fem una cosa: ràbia. I ho podem comprovar diàriament en qualsevol de les manifestacions polítiques i titulars de la premsa. L’estratègia de titulars exagerats, quan es tracta de titular sobre Catalunya, o titulars enganyosos sobre Catalunya, és tan recurrent que ens ha passat el més terrible: en hi hem habituat i ho hem normalitzat. Però no ens enganyem: no només els catalans, sinó tot allò que es pugui identificar com a català o proper als catalans.

El conjunt de forces espanyolistes han mostrat el menyspreu a la intel·ligència que va exaltar Millán Astray ja el 1936 amb el crit de “mori la intel·ligència”. Resulta que en un pacte entre Nadia Calviño i el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, amb el vistiplau del governador del Banc d’Espanya, van proposar i nomenar el doctor Antonio Cabrales nou conseller del Banc d’Espanya. Un professor amb brillantíssim currículum. Va estudiar a Califòrnia i el 2021 li van concedir el premi Rei Jaume I d’economia, amb un jurat format, entre altres membres, per diversos premis Nobel.

Però poques hores després de jurar el càrrec, va començar l’Estat profund a fer públic que el 2017 el doctor Cabrales es va adherir a un manifest a favor del doctor Andreu Mas-Colell, exconseller de la Generalitat, per la persecució que li està fent el Tribunal de Comptes, i el 2018 una carta de suport a la doctora Clara Ponsatí, també exconsellera i avui a l’exili. I va començar una campanya de “no idoneïtat” per a conseller del Banc d’Espanya. És a dir, no es tractava ni de capacitat intel·lectual ni de prestigi professional –que el té, i molt reconegut internacionalment–, sinó pel fet de no ser “afecto al régimen”. I ràpidament va passar a ser un dels altres.

Com que és una persona molt discreta, va redactar una carta de renúncia, i els Millán Astray de torn han guanyat la batalla sobre la intel·ligència amb l’aplaudiment de molts i el silenci de pràcticament tothom. Un espanyol intel·ligent que mostri solidaritat a dos companys catalans de gran nivell intel·lectual i perseguits per una injustícia és un acte d’alt risc a Espanya. Aquest és el nivell d’odi que es respira. I la pressió és tan forta que s’ha provocat un silenci eixordador en la defensa del professor Cabrales. Ni el mateix PP, que l’havia proposat, ha estat capaç de defensar-lo. Realment en aquest país la intel·ligència encara fa por, perquè els intel·ligents tenen criteri propi i la política està acaparada per molta gent justeta, per dir-ho suaument.

Si es valoren més les submissions polítiques que els currículums, no ens ha d’estranyar que les institucions tinguin un desprestigi considerable, i avui és al Banc d’Espanya però fa pocs dies era a la Renfe, amb els trens que no passaven pels túnels, o l’exèrcit, pels submarins que s’han de redissenyar, o pel Castor, o les rebregades del magistrat Pablo Llarena Conde a Europa. Tots són exemples d’errors atribuïbles a la manca de capacitat o a la submissió política i a la catalanofòbia.

I fixem-nos-hi bé, això està passant just quan aquí tenim un govern entregat als espanyols i que ara no provoca ni arestes ni friccions i que és fonamental perquè el PSOE mantingui el govern.

Potser alguns d’aquí diran ‘com que era proposat pel PP, no val la pena fer-ne una defensa’, però no s’adonen que el fet és molt més rellevant, i mostrar solidaritat a uns companys que estan injustament perseguits no és una qüestió d’afinitats polítiques, és qüestió d’ètica, i fa ressorgir una vegada més l’odi que desperta tot el que es pugui identificar mínimament amb els catalans per aquest Estat profund que justament el 23-F del 1981, amb la connivència de tots els partits espanyolistes i el rei, va recuperar les essències franquistes i la catalanofòbia, i així estem: mori la intel·ligència!