L'administració també apuja preus

“Fes com jo dic, no com jo faig”. Aquesta és la màxima de tots els governs quan es tracta de demanar contenció en la despesa. Un exemple: mentre fa una setmana la patronal i els sindicats van firmar un acord per consagrar la moderació salarial per al 2008 i així evitar tensions a la inflació, ara totes les administracions públiques aprofiten el canvi d’any per apujar els preus dels serveis que regulen. En alguns casos, molt per sobre de la inflació prevista. D’aquesta manera, la llum, l’aigua i el telèfon s’apujaran entre un 2% i un 4%, mentre que la bombona de butà s’encarirà un 5,3%. Després, la classe política amaga el cap sota l’ala quan es fan públics els nivells d’inflació que afecten la cistella de la compra dels ciutadans, o els preus de cotxes i pisos.

El govern ho presenta com un fenomen generalitzat, impossible de controlar des de les seves cada cop més minses atribucions. És cert que els resta poc marge de maniobra als poders públics si es tracta de fenòmens macroeconòmics. Ministres i consellers d’Economia arronsen les espatlles quan se’ls pregunta pel preu de la gasolina o de la llet, o per l’augment desbocat de les hipoteques. Però ni el Banc Central Europeu ni la globalització són els únics culpables de tots els mals. L’Ajuntament de Barcelona és responsable de la pujada dels preus del Metro, la Generalitat és qui pren la decisió que els peatges que controla pugin un 4,2% i l’Estat és qui té competències per permetre l’encariment de la factura del telèfon.

En definitiva, que els mateixos que demanen contenció salarial per no posar en risc l’objectiu d’una inflació del 2% per a l’any que ve ens han apujat els seus preus per sobre d’aquesta xifra. I per si això fos poc, apunto una reflexió per a un altre dia: per què apugen els preus si no milloren la qualitat dels serveis? L’exemple que fa més ràbia: després dels maldecaps d’aquest 2007, els bitllets de Rodalies s’encariran un 4%. Algú creu que això té algun sentit?