Aquesta pertinaç sequera

En temps del franquisme en deien “la pertinaç sequera” i juntament amb els estralls de la guerra i la misèria de la població derrotada va provocar el que es va conèixer com “els anys de la fam”. La gestió de l’aigua es va presentar com l’element que portaria l’estabilitat i la riquesa a tots els racons de l’Estat i la dictadura, ben ufanosa, va començar a inaugurar un munt d’embassaments que van canviar els paisatges i es van menjar terres de conreu, pobles i valls. Avui la situació és de nou dramàtica: el canvi climàtic ha reduït les precipitacions tant a les capçaleres com a les planes; rius com ara el Ter es troben exhausts i tant Sau com Susqueda, les grans preses que haurien d’assegurar l’abastament a Barcelona i a la Costa Brava, estan sota mínims. Sota mínims tan crítics que s’ha plantejat buidar totalment Sau, que en aquest moment està en un 15% de capacitat, i transvasar l’aigua a Susqueda, la qual cosa provocaria una tragèdia ecològica i tornaria a remoure les comarques de l’interior. No anem bé i anem tard: l’informe El canvi climàtic a Catalunya impulsat per la Generalitat el 2017 ja anunciava que la disponibilitat d’aigua baixaria un 11% el 2021 i que la preservació de rius i zones humides esdevindria un dels reptes més rellevants dels propers anys. Si es vol afrontar el problema amb garanties no tenim altra sortida que, en ser un bé escàs, veure l’accés a l’aigua com un dret humà fonamental i no una mercaderia, i, sota control públic, prioritzar la gestió sostenible que ha d’optimitzar el recurs i fer-lo accessible per a tothom.