La vida sense botigues

Un fet diferencial català és (o era) el comerç de proximitat, un model que, a banda de proveir de béns i serveis, està ple de vigor social i que, en conseqüència, caldria preservar, potenciar i replicar. Em sobta que hi hagi qui atorga bona salut a les botigues de barri. Deuen ser les dels eixos comercials de Barcelona, que són molts i de gran pes estadístic, però que no representen més que un fragment de país i de territori.

Vaig néixer i créixer a Palamós, ni ciutat ni poble de quatre carrers a mitja muntanya. El cor de la Costa Brava continua sent una zona amb oportunitats destacables. Fa dies passejava pel carrer Major, el cor comercial de tota la vida, fent temps abans de sopar. Quan era jove, tots els baixos tenien activitat comercial però aquell paisatge continuat de carnisseries, fruiteries, pastisseries, marroquineries, bugaderies, llibreries, merceries, botigues de roba, de fotografia, de discos... ha mutat ara en un enfilall despersonalitzat de bars i franquícies. M’expliquen que tot el poble va ple que un emblemàtic i centenari negoci té els mesos comptats. Sort que no traslladen l’Ajuntament...

Els abans envejats botiguers del carrer Major no claudiquen només per falta de relleu generacional (que flaqueja), ni perquè els turistes d’estiu o els creueristes d’hivern van més escurats, ni perquè els marges de segons quins negocis s’estrenyen en la mateixa proporció que les despeses es desorbiten. No tanquen aclaparats per haver de treballar sis dies a la setmana (a l’estiu potser tots set). Res ho explica tot, però tot suma. També fa plegar veles la tirada que tenim cap a les grans superfícies, per comprar-ho tot o només per badar, com ja fèiem al segle passat quan les botigues tenien història, feien olor de vi, carn o xocolata, l’aparador destil·lava ànima i al taulell hi havia una cara coneguda que oferia consell o consol. Un dia ens en penedirem.