opinió
Nosaltres, les dones
No és cap eslògan de reafirmació a set dies del 8 de Març. És el títol d’un poema de l’escriptora Edith Södergran (1892-1923) que Maria del Mar Bonet va musicar a l’àlbum Alenar. Diu així, la primera estrofa: “Nosaltres les dones som molt a prop de la terra/ Preguntem als ocells que esperen la primavera/ Acollim el pi despullat dins els nostres braços/ Cerquem a la posta de sol senyals i consells.” La intensitat la trobem en els versos finals del poema curt d’aquesta autora escandinava, menyspreada per l’elit literari i morta de tuberculosi. Sempre hi ha un home que s’estima i es deixa d’estimar: “Tu cercaves una flor i vares trobar un fruit/ Cercaves una font i vares trobar un riu/ Volies una dona i trobares una persona/ I et sents desenganyat.” El 2018, l’escriptora Maria Mercè Roca també va titular amb aquest encapçalament, Nosaltres, les dones, un recull de contes. Perquè és una constant. Ara i fa 90 anys.
El 19 de novembre del 1933 les dones vam poder votar per primera vegada. I una setmana abans, la Meliu de les Saques va escriure Nosaltres, les dones a la publicació banyolina El lluitador. A diferència de la poetessa finesa, filla de família burgesa de Sant Petersburg, d’on va haver de fugir durant la revolució, reivindicada pel feminisme amb la seva poesia delicada, gairebé dolorosa, però amb força, la Meliu de les Saques no té història ni identitat: és un pseudònim. Però és una veu pionera, l’altaveu d’un feminisme anestesiat, inexistent en un poblet de minyones i menestrals: “S’ha dit que no sabrem fer bon ús del vot, cal que demostrem que sabem anar soles. No es creguin que tot siguin rates de sagristia”, conclou a Nosaltres, les dones. Va publicar tres articles entre novembre i desembre del 1933. Devien cridar l’atenció perquè l’últim es va publicar el setembre de l’any següent, on es lamentava de la indiferència de la majoria de dones. I en les últimes línies un clam: “Individualment som impotents, si ens unim ens en sortirem.” En homenatge a qui va alçar la veu en un poble on de les supersticions se n’han fet llegendes, amb aloges que viuen de nit en aigües estancades, en tribut a les obreres que s’esllomaven des de la primera claror del dia, la Meliu de les Saques té un carrer al límit amb Mata. I paral·lel al carrer de les Enforcadores d’Alls, ofici menystingut, com tots els d’elles i que, com rentar al safareig, s’ha fet sempre en grup, unides.