L’últim adeu

He tingut la sort de gaudir de la companyia de la mare durant molts anys, perquè s’ha apropat a una edat gairebé centenària i ens ha deixat de la forma més dolça que es pot demanar: a casa, dormint al seu llit de manera serena, havent-se pogut acomiadar de tothom i amb el dolor físic alleugerit. Malgrat les dificultats de visió i de mobilitat que tenia, va conservar el seny fins a l’últim moment. Sé el patiment que causa la pèrdua de memòria i ho considero un regal immens que he d’agrair.

Segurament ja hi signaríem tots, en poder anar-nos-en d’aquesta manera. Vivim en una època de materialisme i de pressa vertiginosa en què s’exalça el plaer immediat i no tant el goig de viure en si mateix. Alhora, l’aparença física se sobrevalora i s’amaga la mort i tot allò que ens la recorda d’alguna manera, perquè hem deixat d’entendre-la com un fet natural. L’hem convertida en una espècie de fracàs, de derrota o de mal per al qual no estem preparats, com si no sabéssim que la nostra vida és una experiència temporal que ens proposa integrar el final d’aquest viatge de la millor manera possible.

En poques dècades la forma de viure i de morir ha canviat moltíssim. En alguns aspectes per a bé, en d’altres no tant, sobretot pel que fa a la manera com encarem el procés de morir. Avui dia els avenços científics i tecnològics han allargat l’esperança de vida i les dinàmiques socials i laborals ens fan viure a un ritme vertiginós, però també condicionen sovint el moment natural de la mort, l’arriben a posposar o el desplacen lluny de les cases particulars, fins i tot quan no seria del tot necessari. No discuteixo en absolut la importància de l’atenció professional en pacients terminals que necessiten cures pal·liatives per millorar la seva qualitat de vida. També conec les decisions doloroses que sovint han de prendre les famílies. En el meu cas, vaig acompanyar també una altra familiar a l’hospital fins al darrer moment. La vam ingressar perquè necessitava assistència mèdica constant i ella s’hi sentia més controlada que a casa. Tanmateix, he arribat a pensar que potser ho va escollir per no deixar un record que considerava negatiu.

Sigui com sigui, el procés de morir acostuma a ser un tràngol que cada vegada ens costa més. No podríem recuperar aspectes culturals que permetin encarar millor el darrer moment? Podem assumir aquest final amb naturalitat. Estic llegint L’acabadora, de Michela Murgia, una història que té com a protagonista una modista que ajuda la gent d’un poble de Sardenya a morir bé. Em pregunto per què no ha de ser possible entendre la mort d’una altra manera. I per què –aquest és un altre fet incomprensible– les exèquies han de suposar una càrrega econòmica tan gran per a les famílies (un funeral amb els serveis més bàsics passa dels 4.000 euros, amb assegurança o no), fins al punt que morir-se sembla un luxe que ha de tributar un 21%. Això des que l’executiu de M. Rajoy ho va decidir el 2012 fins avui, en què no s’ha fet res per rebaixar els serveis inevitables de les exèquies. Uns serveis que en molts països europeus tenen consideració d’essencials i no tributen. 

D’altra banda, és evident que morir a casa és un costum cada vegada menys freqüent, però encara possible. Un dret que han continuat exercint persones com Pau Donés, Rosa Maria Sardà o la meva mare. Ella pertanyia a una generació de dones i d’homes que van viure la guerra, la postguerra, el franquisme i el pas a una democràcia que crèiem que podia ser plena i hem descobert defectuosa... Una generació que ha vist transformacions radicals a nivell tecnològic, social, demogràfic, de costums i d’hàbits, de valors ètics. Cada vegada que ens deixa una persona que ha viscut amb dignitat sentim també una pèrdua col·lectiva que només es pot compensar amb el record i la memòria. La mare sabia crear-se mons de tranquil·litat interior, deia que tancava els ulls –orbs– i s’imaginava berenant a la vora del mar. També tenia una fe gens dogmàtica, això la va ajudar molt. Setmanes abans d’anar-se’n ens va dir que Déu li tenia preparada una cosa molt bona. No va voler dir de què es tractava però el seu comiat ha estat lleuger com una brisa càlida a finals d’hivern.