El virus del català

Quina setmana pel català!, de les invectives contra la immersió en la comissió de peticions del Parlament Europeu, a la infermera viral. Aquí qualsevol és bo per sentenciar com a pedagog, com a filòleg, com a lingüista, i per decidir pel seu compte quina llengua ha de fer servir en un servei públic. I enfotre-se’n, de la llei i de la norma. Tot és pàtria, però sempre és la dels altres. El decret de Nova Planta arrela amb noves formes. On queda allò de la riquesa del multilingüisme, de l’obertura de mires i de parles, d’entendre que la mirada del món d’una llengua des d’una terra concreta és una qüestió també de biodiversitat cultural? Tot això la Setmana de la Ç, rebregada i menystinguda per aquells que s’esborronen davant d’un teclat sense el dígraf ñ. I això és avui i demà i demà passat. Però mirem-nos-ho des de l’altra banda del mirall i celebrem la feina del Jesús Alturo i de la Tània Alix, investigadors de la UAB que en el seu estudi Lletres que parlen expliquen la seva última recerca, que situa l’origen del català en el segle IV, 400 anys abans del que es considerava fins ara, gràcies al Llibre dels jutges, que es va escriure abans que les Homilies d’Organyà. Estaria bé que ho sabessin els jutges actuals, un àmbit aquest on tampoc brilla el “puto C1” que neguiteja la infermera de la Vall d’Hebron, que si hagués anat a treballar a Londres no li faria basques haver de parlar en una altra llengua. Mirem també l’exemple de l’actriu madrilenya Natàlia Sánchez, que actua en català, après de fa poc, al Teatre Borràs en el nou text de Jordi Galceran i Sergi Belbel: Fitzroy, i fins i tot recordem que el jacobí Ministeri de Cultura francès ens diu que el català és la 12a llengua més important del món per la seva influència. Ja només cal que, posats a considerar-lo important, no posin traves al seu ensenyament a Perpinyà, i que ajudin també a fer que es parli al Parlament Europeu per no suportar més comissions vergonyants promogudes per qui el parla. Si no vols odi, encara menys autoodi.