L’espectacle de la repressió

El que es veu és el que escampa per les xarxes i facilita als mitjans de comunicació, fotos i vídeos d’una posada en escena concentracionària de milers d’homes despullats amb les mans al cap o amb les mans lligades, entaforats uns contra els altres, corrents enmig de fileres d’antiavalots abraonats cap a les cel·les de la megapresó –amb capacitat per a 40.000 persones, la més gran d’Amèrica– acabada d’inaugurar com a centre de confinament del terrorisme (Cecot). El que no es veu són les imatges de famílies afligides que s’arrisquen a manifestar-se amb pancartes que diuen que el seu fill treballa en un taller de pintura i no és cap delinqüent, que deixin de torturar-lo, que tenen por que el matin. Estem a El Salvador de l’estat d’excepció decretat pel president Bukele fa un any sota el pretext de pacificar el país després que es trenqués l’acord –totalment opac– assolit amb les bandes, i aquestes reiniciessin amb escreix la seva escalada de violència. Un estat d’excepció que havia de durar un mes i que es renova amb puny de ferro contra la llibertat d’expressió i associació, la dissidència política, les garanties processals i la seguretat ciutadana: 72.000 arrestats, tots suposadament per activitats criminals –la procuradoria per a la defensa dels drets humans registra 10.000 denúncies per detencions arbitràries a habitants de comunitats marginades–, un estat d’excepció convertit en forma de govern, que decreta responsabilitat penal a partir dels 12 anys, nens i nenes pobres tancats com a potencials sospitosos. D’això se’n pot dir repressió, però no pau ni justícia.