De reüll
En Medir
Temps era temps que un nen que es deia Medir anava a una escola que es definia com inclusiva, diversa i oberta. I tanmateix en Medir va començar a patir “incidents” amb altres infants del centre. Coses com que “li queia” l’entrepà de l’esmorzar i altres companys jugaven a xutar el pa per tot el passadís. O que, sorprenentment, un dels seus dibuixos apareixia estripat en una paperera. Se’n mofaven i ningú volia seure al seu costat, perquè en Medir era una mica grosset i no gaire traçut. Un dia, al pati, a en Medir el van agredir uns quants companys, el van lligar i el van turmentar una bona estona. La família d’en Medir es va queixar a la direcció, que es va comprometre que això no tornés a passar. Però hi van tornar, i en Medir encara té cicatrius a l’esquena d’aquell horrible episodi. La família es va tornar a exclamar. Les excuses dels mestres van ser del tipus “és que en Medir déu-n’hi-do com és”, perquè “no es defensa” i fins i tot “fa servir una colònia que no agrada”. Més tard, en Medir, que per cert ni es deia així ni era cap nen, va anar a l’institut i a la universitat, on mai va tenir problemes i on ha fet amics magnífics que l’adoren. El problema no era la seva persona. Era la negació de contextos tòxics per part d’adults que havien de parlar-ne, protegir els febles i analitzar, amb paciència, no pas per què hi ha víctimes, sinó per què hi ha agressors.