“El puto C1 de catalán”
La meva Pili va passar uns mesos a Can Ruti abans de lliscar cap al pla astral –i això ho dic per a mi, no pas per ella, que era materialista–. Quan li aplicaven tractaments, jo feia temps pels llargs passadissos del Trias i Pujol i, indolentment, escoltava converses entre malalts i familiars, i metges i infermeres: no en vaig sentir cap en català. A l’única habitació que tots el parlaven era a la de la meva molt estimada. Les sanitàries –gairebé totes eren dones–, a més de simpàtiques, empàtiques..., quasi totes sabien parlar la llengua del país, però resulta que només l’usaven amb la Pili, també guapa, simpàtica, etc. (Entre elles també es parlaven en espanyol, com ara la metgessa mallorquina que la portava i la infermera barcelonina que solia acompanyar-la). I és que, des del primer dia, quan entraven a la cambra i li deien enriolades “Buenos días, Pilar, ¿cómo te encuentras?”, ella responia somrient “Bon dia, gràcies, prou bé...” El tracte seguia en català i va ser així fins al final. A les altres de malalts i familiars catalanoparlants, van respondre el primer contacte en castellà i aquesta llengua és la que es va quedar fins que, de caps o de culs –ja m’entenen–, van abandonar l’hospital. Segurament l’habitació del benvolgut Manuel Cuyàs, veïna de la de la Pili –no vaig poder sentir-los parlar–, també era una excepció. Si una infermera o metge arriba de l’Espanya no catalana a un dels importants hospitals barcelonins és comprensible que, si és que s’adona d’alguna conversa residual en català, obviï la necessitat ni tan sols d’entendre’l. Sabent d’on venen i la informació que en deuen tenir –i comptant que no siguin lingüísticament agressius–, deu entrar dins de la seva lògica que, si els demanen el més mínim requisit –posem el C1–, es manifestin sorpresos i fins i tot més o menys hostils. Ells no han sortit d’Espanya. I? Tenim la dimissió generalitzada dels catalanoparlants –com la dels irlandesos, els occitans...–; les eines de la Generalitat, a més de poques per contrarestar l’Estat lingüicida, s’han usat malament o directament abandonat (com en el cas de la, en general, gran mentida de la immersió lingüística escolar); i que més del 70% de la població de Catalunya parla habitualment castellà, com ara molts dels esmentats professionals de Can Ruti, tot i que poden, repeteixo poden, parlar en català però correntment no ho fan. Queda cap altra sortida que la galleguització?
