Feminisme obert i plural

Durant els darrers anys el moviment feminista a nivell internacional ha crescut de forma exponencial, al mateix temps que el seu espectre d’atenció s’ha ampliat en acollir al seu si les reivindicacions de col·lectius diversos i heterogenis.

El que ja fa diversos segles va començar com la reivindicació de la igualtat de les dones respecte als homes, es va trobar que les dones no sols necessitaven reivindicar la igualtat sinó que resultava imprescindible que es reconeguessin i es legislessin les seves especificitats i les seves diferències. D’aquí va sorgir el feminisme de la diferència.

El trajecte va continuar i el feminisme es va trobar que les dones que poblem aquest món som molt diverses i les nostres necessitats i reivindicacions també. És una realitat que, dins de la categoria dona, existeixen diverses ètnies, classes socials i diferents orientacions sexuals i de gènere. I que les necessitats de cadascun d’aquests col·lectius són diferents i les seves lluites feministes també, perquè en elles se sumen un cúmul d’injustícies i d’experiències de desigualtat que són impossibles d’equiparar amb les de col·lectius més privilegiats. Totes som part de la lluita feminista i les nostres especificitats no desdibuixen la lluita primigènia del feminisme. Per contra, l’eixamplen i l’enforteixen.

Que existeixin diversos feminismes no ha de ser un problema, ja que vivim dins d’un món complex. Si es pensa des del model explicatiu de la simplicitat, barrejar totes aquestes variables, especificitats i singularitats, és sens dubte un gran problema difícil de gestionar i, per la mateixa causa, difícil d’incloure sota el paraigua del feminisme clàssic. Recordem que el coneixement simplificador és reduccionista, és a dir, separa el que està lligat i unifica el que és divers. I, per tant, no reconeix que tot allò singular pot ser múltiple.

Per als qui fa temps que intentem penetrar en els reptes del paradigma de la complexitat, la comprensió de les anomenades noves sexualitats representa nous reptes d’interpretació, de comprensió i de lluita. El nostre segle XXI requereix un diàleg sense precedents perquè no sols es tracta de conèixer noves experiències de vida i penetrar en noves tradicions de pensament, sinó que implica revisar i de vegades desconstruir molts dels cànons que van orientar el segle XIX i el XX.

Estic segura que aquesta explosió de la diversitat i la diferència que ha nascut en el si del mateix feminisme té cabuda dins d’un feminisme del segle XXI, obert, plural i sempre disposat a pensar-se i repensar-se. Benvingut el desconcert, benvingut el repte que ens suposa la complexitat.

La tasca que se’ns presenta és àrdua i apassionant. Des de les universitats tenim el deure d’actualitzar els nostres sabers per poder respondre a noves necessitats socials. Eludir-les i desacreditar-les, negar possibles noves lectures del món, que passen per noves lectures del propi cos, ens allunya anys llum del món de la vida.