Antològica Rosa
Per a una escultora, presentar en exposició una antològica de la seva obra deu resultar força difícil. I ho dic pensant sobretot en l’amiga escultora olotina Rosa Serra, que té obra escampada arreu del món en llocs públics, obra grossa, monumental. En té a Platja d’Aro, a Hong-Kong, al Trueta de Girona, a la Catalunya Nord, a Singapur, a Lausana, a Sant Cugat, a Figueres, a Portland (Oregon)...
I vet aquí que abans-d’ahir, 8 de març, la nostra Rosa inaugurava una antològica a Can Trona, al Centre de Cultura i Natura de la Vall d’en Bas. Es tracta d’aquest edifici singular la vista del qual sol cridar l’atenció als automobilistes que baixen d’Osona, immediatament a la sortida dels túnels de Bracons. Ho hem sentit comentar més de dues i tres vegades: a més de l’especial edifici de Can Trona, la visió sobtada i panoràmica de la Vall d’en Bas, segons Josep Pla la vall més bonica i equilibrada de la Garrotxa, és un autèntic regal per a la vista.
A l’exposició antològica, vaig quedar parat amb la idea (del tot encertada) de donar a conèixer aquestes escultures escampades pel món a base de fotografies ampliades i adjuntar-hi la maqueta original, amb el títol i any de realització. I als afores del Centre de Cultura, com que l’espai és gran, obert i molt guapo, s’hi han col·locat tres escultures grosses com una mostra, diríem, del que hi ha arreu.
Ho he dit altres vegades: la Rosa ha sabut driblar la maledicció bíblica del treball. Llegim en el Gènesi que el treball és el càstig conseqüència d’una culpa, d’un pecat. Resulta que abans de menjar la poma, els nostres estimats primer pare i primera mare no havien d’aixecar ni una palla de terra, però després del pecat van haver de treballar –i suar molt–. Vinga, admetem que el treball és càstig i penitència. Doncs bé, en el treball que fa la Rosa, hi entra també tot allò que atorga intensitat, bellesa i goig a la vida. I malgrat la gran absència del seu estimat Xavier, en aquesta exposició s’hi segueix veient i demostrant el goig autèntic del seu treball.
Ja deuen haver deduït que aquest paper d’avui no podia pas ser imparcial. Tinc la sort i el goig de considerar-me amic de la Rosa, de la qual en valoro l’amistat i n’admiro l’obra. Ho dic sense embuts.
