De ‘manada’ en ‘manada’

El 29 d’abril del 2018, nou professors de l’IES Palau de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat) van patir una violació en manada de les seves vides, de les seves famílies, de la seva privacitat, de les seves carreres professionals, de la seva llibertat, dels seus drets. Aquell dia, un diari de la caverna mediàtica espanyola (El Mundo) els va posar en el punt de mira, publicant les seves fotografies en un article sota el títol “Els nou mestres catalans de la infàmia”. La fiscalia va obrir diligències contra ells acusant-los d’un delicte d’odi per assenyalar fills de guàrdies civils en les seves classes l’endemà del referèndum del Primer d’Octubre. Immediatament, la vida dels mestres i la de l’institut, convertit en plató televisiu, van ser sotmeses a un assetjament sense escrúpols per part dels mitjans espanyols, sense cap altre objectiu que encadenar-los al relat sumaríssim projectat des de Madrid, on se’ls convertia en depredadors intel·lectuals, adoctrinadors i criminals. Els partits polítics espanyols –quasi tots– i algun de català, hiperbòlics paladins de l’estat de dret, no els van concedir ni el benefici del dubte i els va faltar temps per posar la soga al coll dels mestres, de l’institut i de l’escola catalana, promovent l’esquarterament públic d’aquelles persones, aquells professionals, aquelles famílies i aquelles vides convertides en caps de turc d’una estratègia política de l’Estat contra la Catalunya que amenaçava la unitat. Mitjans, periodistes, tertulians, columnistes, fiscals, representants polítics, la Guàrdia Civil, el govern espanyol..., tots ells van fer seus els trets clau de la definició de manada: animals, junts i cacera. Van actuar en grup amb crueltat, tirania i covardia.

Primer el jutge instructor del cas aquell 2018 i, cinc anys de calvari després, també l’Audiència de Barcelona han resolt que no hi va haver delicte, que cap de les expressions utilitzades a l’aula l’endemà de l’1-O van ser “humiliants, de menyspreu o descrèdit”, tan sols l’expressió d’una opinió compartida per bona part de la societat i emparada per la llibertat d’expressió. Les víctimes, però, han hagut de patir l’agressió, autocensurar-se, marxar i començar de nou. Sempre podran dir que han sobreviscut a un linxament, però els seus botxins continuen al carrer.