De l’americana a l’armilla

Una de les coses que em saben més greu és l’engany de la Constitució Espanyola, tot i que, en aquell moment, hi vam posar esperances. L’ensarronada ve que, en principi, els nostres ens presentaven aquell text com una manera de sortir del franquisme, que controlava tot el poder absolut, que va heretar el rei de Franco, i ens prometien que, més endavant, tindríem l’oportunitat d’anar eixamplant-la perquè ens hi sentíssim còmodes. Però l’Espanya profunda, temorosa de perdre el seu poder i privilegis i plena de catalanofòbia, va ordir el cop d’estat del 23-F, que, contràriament al que pensa molta gent i vist com s’han desenvolupat les coses, va triomfar. El primer fet molt revelador és que, en la ressaca del cop, el rei va reunir a La Zarzuela els principals partits espanyols, deixant-ne fora els nacionalistes catalans i bascos, i d’allà en va sortir una LOAPA. El seu nom ja no deixava dubtes de les intencions. Una llei orgànica per harmonitzar les autonomies i aprovada, el 30 de juny del 1982, amb el vots favorables de centristes i socialistes (el PSC també); en contra van votar la Minoria Catalana, el PNB, els andalusistes i, del grup mixt, Pi Suñer i Bandrés. Cal dir que l’única excepció dels socialistes catalans va ser la de l’enyorat Salvador Sunyer, que va afrontar totes les pressions inimaginables dels socialistes, però es va mantenir ferm en el no. Aquesta llei va ser molt contestada pels nacionalistes, i només recordo algun dirigents del PSC fent articles elogiosos d’aquell cop de timó que es carregava les nacionalitats històriques. Els governs basc i català la van recórrer i, l’estiu del 1983, el Tribunal Constitucional (TC) en va anul·lar bona part de la política autonòmica que UCD i PSOE havien pactat signant el pervers pacte autonòmic del juliol del 1981. Però per als qui ens vam pensar que tindríem sempre un àrbitre independent amb el TC, a partir de la sentència de desembre del 1983, sobre el decret llei d’expropiació de Rumasa, tot va canviar. Les pressions fortíssimes de tots els estaments polítics contra el tribunal, i en especial el seu president, Manuel García-Pelayo, per declarar constitucional l’expropiació de Rumasa van fer que, després de fer pública la sentència, García-Pelayo dimitís i tornés a Caracas, on va morir el 1991.

Amb tots aquests antecedents, s’entén perfectament que per a aquells que pensàvem que la Constitució i el TC eren una “americana”, com ens havien venut, es van transformar en una armilla. I és aquest jupetí el que avui fa i desfà amb una impunitat que fa tremolar.

El que hem après des d’aleshores és que aquells líders –com ara el mateix rei (pare i fill), Ramón Tamames, Felipe González, Alfonso Guerra, Joaquín Leguina...– i tots els poders fàctics, una vegada falcat el règim del 78, no han tingut cap mirament a mostrar la seva vertadera cara d’un espanyolisme uniformador i catalanofòbic, amb l’agreujant que ara controlen tots els contrapesos democràtics.

El tema estrella del discurs de la propera moció de censura serà Catalunya, com ho és des del cop d’estat. Si es pogués quantificar el cost econòmic i de reputació que per a Espanya té aquesta catalanofòbia i l’operació Catalunya que se’n deriva, en què han participat des del PP fins al PSOE, la monarquia, la policia patriòtica, el estaments judicials i empresarials, seria descomunal. També ha provocat una crisi de reputació davant de la UE que afecta la credibilitat democràcia espanyola.

La monarquia, malgrat tots els esforços fets per revertir la situació provocada pel seu discurs del 3 d’octubre del 2017 contra Catalunya, segueix sent una institució gens valorada socialment a Catalunya fora de les elits espanyolistes. I, avui, Catalunya és a Espanya una anomalia, perquè tenim un Estatut que no hem votat i un sistema de finançament caducat de fa anys; i, mentre duri aquest clima catalanofòbic, serà impossible esmenar totes dues irregularitats. L’armilla ja no dona per a més i amb ella, els catalans, mai no ens podrem fer un vestit a mida.